Aquesta nit cap a les 4 hora catalana Barack Obama ha acceptat formalment la nominació per aclamació de la Convenció Nacional Demòcrata a Denver, Colorado. El discurs d’acceptació l’ha fet al Mile High Stadium davant dels 84.000 delegats i seguidors que l’escoltaven amb una atenció i entrega absoluta. L’espectacularitat de l’escenari i de l’estadi ple a vessar són la marca del més pur estil americà. El discurs de l’Obama ha estat en la línia d’allò a que ens ha acostumat aquests darrers mesos. Un discurs emotiu, d’alt contingut patriòtic (per aquells que diuen que el nacionalisme és un mal que es cura viatjant…), amb una quantitat important de connotacions i referències als millors discursos de la Història. Cal recordar que han fet coincidir el discurs amb el 45è aniversari del discurs “I have a dream” de Martin Luther King. Un somni, el de Luther King, que s’ha fet realitat en la persona d’Obama.
(aquí pots veure el discurs de l’Obama d’aquesta nit passada)
Jo sóc un llunyà seguidor de Barack Obama des de fa uns anys quan va fer un discurs sorprenent a l’anterior Convenció Demòcrata on s’escollia en John Kerry com a presidenciable. Estic segur que se m’escapen molts detalls i que la complexitat de la política nordamericana no la puc apreciar des de la distància. Estic convençut també que aquesta admiració a Obama és resultat d’una construcció estratègica del màrqueting i l’espectacle de la seva campanya. També tinc la convicció que el candidat té defectes i un discurs que li serà difícil dur a terme quan sigui President. Segurament patirà un procés d’una certa transformació quan hagi pres les mides del despatx oval. Però malgrat tot, m’agrada que hi hagi lideratges nous, que aporten una veritable ventada d’aire fresc a la política.
Com que mai deixo de pensar en el meu país, m’és impossible no buscar solucions a la manca de lideratge que pateix Catalunya. Crec que la solució catalana passa en bona part per construir un lideratge (no només un líder) que tingui la capacitat de despertar l’orgull i la valentia que dorm dins de tots els catalans. És molt fàcil de dir i ben difícil de fer, però si aconseguim que per una vegada els actuals dirigents polítics de les forces sobiranistes siguin generosos i entenguin que primer és el país i després els seus egos, ja haurem fet un pas important cap a la dignificació i la independència.
Evidentment, no valen solucions nordamericanes per als problemes catalans. Però si que tenim moltes coses a aprendre de la política dels Estats Units per ser aplicades a la nostra manera. Quin millor remei contra el desinterès dels ciutadans que discursos ben escrits que transmeten esperança i futur, quin millor remei que uns òrgans de control contra la corrupció i la incompetència que els dels Estats Units, quin millor remei que la tasca atrevida i valenta dels mitjans de comunicació nordamericans?
Als polítics catalans els dic: “No et preguntis perquè a la gent no s’interessa pel que tu els estàs dient, pregunta’t què fas malament per no despertar l’interès de les persones.”