Ha guanyat la intel·ligència?
Als anys 20 del segle passat va tenir lloc un debat públic bàsicament a través d’articles a diaris i revistes catalanes sobre què havia de prevaldre en la formació dels joves catalans, la intel·ligència o el caràcter? D’aquell debat força interessant i que no només s’ha reproduït en diverses èpoques a casa nostra, sinó arreu del món, en va néixer una organització prou especial i sorprenent que es va anomenar Palestra. Ja en vaig parlar fa un temps en aquest bloc en motiu de l’aparició del llibre “Intel·ligència i caràcter” de Lluís Duran (ed. Afers).
Aquests dies amb el vell nou debat sobre el finançament hi he pensat altra vegada. Veient els polítics de casa com calculen amb meticulositat cada pas i cada paraula, veient com tots busquen la seva posició a la foto final, veient com les estratègies de partit en clau electoral prevalen sobre l’interès innegable de país, penso que potser finalment el debat entre la preeminència de la intel·ligència o del caràcter el va guanyar la primera. Estic convençut que els polítics catalans són persones intel·ligents que saben posar les seves accions al servei de les seves estratègies i interessos. Però en canvi els manca el caràcter necessari per saber quan cal posar els interessos col·lectius per damunt de qualsevol altre. Els lideratges individuals o col·lectius estan construïts amb un equilibri estricte entre caràcter i intel·ligència. Quan falla un dels dos elements, es tracta d’un lideratge coix o de manca de lideratge. A casa nostra s’ha valorat molt (massa?) la intel·ligència o la imatge de l’intel·lectual potser perquè n’hem tingut i en tenim de molt importants que en un Estat normalitzat serien reconeguts arreu del món i les seves cases pairals serien museus plens de turistes. El caràcter, però, ha estat mal vist i mal rebut. Les persones amb un caràcter fort i ben construït han estat titllades de il·luminades o no han arribat mai a ser considerades. És cert que hem tingut algun cas de polític ple de caràcter però sense un bri d’intel·ligència i això és ben perillós. Però en l’educació dels joves no s’ha tingut en compte la importància de la formació del caràcter (cosa que no té res a veure amb l’educació activa ni altres errors pedagògics semblants). Segurament la formació del caràcter no pertoca exclusivament a l’escola, sinó que s’ha d’encarar en altres àmbits educatius que cada cop són més escassos a la societat actual.
En conclusió, he pensat que s’imposa una intel·ligència de càlcul curt i plena d’interessos partidistes i personals. Diagnostico una absoluta anèmia política i social deguda al baix nivell de caràcter a la sang dels catalans i, especialment, dels nostres polítics.