El PSC i Barcelona

Alguna cosa falla al PSC a l’hora de pensar en Barcelona. Segurament, el que passa és el resultat inevitable de més de 30 anys d’un mateix partit al capdavant d’una institució. Potser també és el fruit d’haver vist que el desastre del Fòrum no passava factura electoral (o molt petita) i creure que la ciutat seria fidel com un fill a una mare. Barcelona ha tingut en aquests més de 30 anys dos batlles d’un nivell polític considerable: Narcís Serra i Pasqual Maragall. Ben lluny d’admirar les seves decisions i projectes, penso que són dues persones amb perfil polític alt, amb bona formació i amb capacitat estratègica. Però va ser quan Maragall va decidir plegar (o el primer cop que el van fer plegar…) que el sistema de poder socialista no va encertar el relleu. Teníen diverses opcions i algunes de molt clares, també de perfil alt. Potser el més lògic era que el nou batlle fos en Ferran Mascarell o Xavier Casas, entre d’altres regidors del moment. Però els que realment manen en el partit socialista van decidir posar-hi un perfil baix que els fos fidel i sense idees pròpies. I van escollir en Joan Clos, el batlle del Fòrum i dels barcelonesos. Quan la jugada era insostenible, van decidir posar en marxa aquella estratègia política tan perillosa de donar-li un lloc més amunt perquè no posés problemes a la seva substitució. I el van fer ‘ministro’… Van buscar un jove que pugués prendre el timó del transatlàntic sense rumb amb què s’havia convertit l’Ajuntament de Barcelona i van considerar que l’Hereu era prou atrevit per fer-se’n càrrec. El noi tenia alguns elements que el feien altament desitjable per l’aparell socialista: l’espanyolisme acomplexat, la fidelitat al clan, una certa incompetència sostenible…
Ja fa molt temps que Barcelona va malament. Hi ha problemes greus de convivència, de seguretat, de brutícia, de corrupció, de poders ocults en institucions municipals… La ciutat segueix sense projecte global i, per tant, sense direcció, sense rumb. Quan el capità agafa el timó és per anunciar una candidatura als jocs olímpics d’hivern (sí, d’hivern!) o fer una esperpèntica consulta sobre si les voreres de la Diagonal han de ser als laterals o al mig de la via. Jordi Hereu ho té difícil per reconduir la situació. Ha aconseguit posar-se quasi totes les associacions de veïns de la ciutat en contra. Qui l’aconsella, el traeix. Hi ha moments que penso que tot plegat només és possible si el batlle té l’enemic a casa i se’l volen treure de sobre. Però és possible que sigui una simple qüestió d’incompetència, de l’aplicació fins a les últimes conseqüències del Principi de Peter.
Aquesta setmana passada el batlle Hereu s’ha acomiadat de la plaça Sant Jaume. Potser només per uns dies, perquè els socialistes són capaços de fer una remodelació al Govern de la Generalitat per fer-li un lloc entre els consellers. Però és evident que hi ha jugades que enfonsen qualsevol vaixell, per gran i poderós que sigui. Potser calia un batlle així per aconseguir l’alternança a l’Ajuntament de Barcelona. Això hauria de fer pensar, tanmateix, als altres partits que no han aconseguit mai girar una truita que fa molts anys que es crema pel mateix costat.