Pedrolo, vint anys després

Manuel de Pedrolo seria un escriptor i intel·lectual conegut i estimat pel seu poble a qualsevol país del món. Catalunya, en canvi, l’ha menystingut i ignorat. Avui, vint anys després de morir, la ‘televisió nacional’ anunciaria per al vespre un gran programa especial, un documental i l’emissió d’una pel·lícula sobre la seva vida o d’una de les seves novel·les. Però no, estan massa ocupats amb els cotxes de carreres. Algú em dirà que sóc injust perquè les escoles fan llegir el ‘Mecanoscrit’ als alumnes i, per tant, tots els nens quan acaben l’escola n’han sentit parlar.

No n’hi ha prou amb fer llegir un llibre i tot arreglat. Els escriptors i els intel·lectuals d’un país són estimats i coneguts pel poble si són populars i es popularitzen. Encara mai he sentit cap tertulià als nostres mitjans citant Pedrolo o agafant-ne referències. No puc dir el mateix d’intel·lectuals i escriptors espanyols, de qui alguns són capaços de recitar-ne pàgines senceres. Però és que els mitjans tenen (tenim) una gran responsabilitat de transmetre el coneixement, l’obra, el pensament i la vida d’aquests grans intel·lectuals compromesos amb el país i la seva gent.

Tenim encara molta feina i la llista és molt llarga: Enric Valor, Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Pere Calders, Tísner, Joan Fuster, Andrés Estellés, Jaume Fuster, Pedrolo, Bauçà, Llompart, Lola Anglada, Pere Capellà, Joan Coromines, Segarra, i tants d’altres que no acabaríem mai. Potser pensem molt en la independència, però no ens adonem que ens estan buidant el país. Jo vull un país lliure i ple.