Les ‘dues ànimes’ del PSC s’enfrontaran per Barcelona
Hi ha moments que engegaria aquest país a pendre vent. Però també n’hi ha que penso que tot plegat encara pot valdre la pena. Quan fa unes hores s’ha confirmat que la Montserrat Tura s’enfrontaria al Jordi Hereu en unes primàries per les municipals de Barcelona, he tingut una bona vibració. No cal patir, no he tingut cap il·lusió socialista. Només he pensat en fred i m’ha semblat interessant i, fins i tot, atractiu que dues visions prou diferenciades d’un partit ‘central’ del panorama polític català mesurin el seu suport entre militants i simpatitzants per aconseguir la candidatura municipal.
Admirador com sóc del sistema electoral nord-americà, tot allò que s’hi acosti, ni que sigui encara a molta distància, em genera una petita i escadussera satisfacció. Satisfacció, per altra banda, que desapareixerà en un tres i no res quan comenci a veure els detalls i la cara B de la realitat que ens ha tocat viure.
Deixa’m fer d’advocat del diable:
Qui hi guanya amb aquestes primaries? La candidata Tura? El candidat Hereu? Jo crec que, bàsicament, hi guanya el PSC com a partit, i per això han decidit que les faran.
Fa pocs dies un sondeig publicava que el PSC a Barcelona podia quedar en tercera posició per darrera de CiU i PP. En la meva opinió les primàres poden aportar al PSC, com a mínim, tres avantatges en termes de màrqueting polític respecte els altres partits:
– Quota mediàtica extra a pocs mesos de les municipals. El seguiment dels mitjans serà previsiblement important, igual que ho va ser quan a Esquerra vam fer primaries per la presidència i la secretaria general del partit.
– Trenca la imatge del PSC com a partit vertical on tradicionalment només decideix “l’aparell”. Unes primàries són un element que podria donar al PSC una imatge de partit que aposta per la democràcia interna, i això li podria fer recuperar la confiança de part del seu electorat.
– Reforça el guanyador/a. Sigui qui sigui. Si guanya l’Hereu el legitimarà com a alcalde de la ciutat i candidat que s’ha enfrontat a “l’aparell” del seu partit. Li donarà el relat que li falta. Si guanya la Tura contra l’actual alcalde, la victòria a les primaries i la seva imatge de bona gestora com a consellera li donarà molta força. Sense parlar del fet de ser dona, que per mi és un plus.
Sempre he temut la maquinaria de màrqueting polític de l’aparell del PSC. És cert que el passat 28N van punxar, però tot i així són temibles. Jo no sé si el PSC es creu realment les primaries i l’aprofundiment en la democràcia interna o “l’aparell” ha organitzat les primàries com un muntatge mediatic per rellançar la marca PSC a pocs mesos de les eleccions.
Ho sabrem en uns mesos.
Salut!!
Lluís, comparteixo totes les teves reflexions. Però crec que el problema és que la resta de partits no aprofundeixin en sistemes més democràtics de designació de candidats. És a dir, si CiU, ERC i companyia fessin unes primàries, també tindrien més presència mediàtica. Jo no dubto de la voluntat d’aprofundir en la democràtica interna del PSC, estic convençut que aquesta voluntat és inexistent. Però m’interessa la confrontació d’un espanyolista com Jordi Hereu i una catalanista de pluja fina com Montserrat Tura. M’agradaria veure com defensen les seves candidatures els candidats dins dels partits en primàries a l’intempèrie… enlloc de designacions de candidats a dit des de les direccions. O en processos arreglats prèviament.
Gràcies Lluís!!
Hola Pere! Estem d’acord. Per la part que em toca et puc parlar d’Esquerra i de les lliçons que vaig extreure després de viure intensament les primàries per la presidència i la secretaria general del partit, l’any 2008. En aquell procés a Esquerra vam cometre errors greus que ens van fer caure en el principal risc d’un procés de primàries. Un risc que es pot resumir en una paraula: DIVISIÓ. Quins són aquests errors? Al meu entendre són dos:
1. Confrontació massa agressiva entre les quatre candidatures, que va confrontar la militància del partit fins a tal punt que Esquerra hem patit dues escissions.
2. Els dirigents d’Esquerra no van saber estendre la mà a les persones col·laboradores de les altres candidatures. Sí que s’ha sabut fer en algunes permanents comarcals i federacions nacionals, però no es va saber fer a nivell d’executiva i permanent nacional.
Espero que a Esquerra haguem après la lliçó i no tornem a caure en els mateixos paranys, sobretot de cara a la tardor d’enguany, quan escollim la nova executiva nacional. En qualsevol cas, com et comentava en el primer apunt, veurem si les candidatures Tura i Hereu saben evitar el risc de la divisió. Mediàticament, ara sembla que les primàries no estan orquestrades des de “l’aparell”. Ja veurem què passa… Salut!!!