Jugar a futbol

Si acceptes jugar a futbol, ja saps que pots guanyar o pots perdre. Quan jugues una final de qualsevol competició, només els noranta minuts compten per decidir qui s’endú la copa. Si tens la possessió de la pilota, ningú t’assegura que facis més gols. Quan l’equip rival no juga exactament a futbol, sinó que hi afegeix elements externs al joc net com la pressió a l’àrbitre o les faltes i les interrupcions constants, pot ser que només amb bon futbol no n’hi hagi prou. Si l’equip contrari fa un gol en una jugada aïllada i tu no acabes de resoldre les jugades quan ets a prop de la porteria, perds.

Això és el què ha passat aquest vespre a València. El Barça jugava a casa, però el futbol no només és futbol i el Madrid s’ha especialitzat al llarg de la seva història a jugar a quelcom més que futbol. El futbol, en aquest aspecte, és un viu reflex de la situació que viu el nostre país. El Madrid juga agressivament, ratllant la violència, però protesta totes i cadascuna de les jugades a l’àrbitre. Agressió i posterior pressió: exactament igual que fa Espanya amb Catalunya.

Però sortosament, la lliga és al sac per molt que la premsa i el sistema futbolístic provaran de fer veure que la remuntada és possible. I encara jugarem una eliminatòria a dos partits i amb arbitratge europeu, que reclama jugar a futbol i no a altres coses. La lliga i la Champions poden ser del Barça i la Copa del borbó, del Madrid. Ja els la regalo a canvi de les altres dues competicions.

Alguns comentaris breus sobre el joc d’avui: Mascherano i Adriano són dos grans encerts de Guardiola; Xavi, Iniesta i Messi són imparables per mitjans esportius i futbolístics; no entenc l’Afellay; el Villa no és l’Eto; el Pedro continua lesionat; sort que l’Alves ja està renovat; en Piqué s’ha de concentrar en el joc; en Busquets és encara més bo del que la gent es pensa; falta competència al davant; el Pinto deu tenir molta feina a pentinar-se d’aquesta manera; en Keita juga millor si és titular.