Joan Fuster, en els 50 anys de #Nosaltres els valencians

Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional -des dels punts de vista econòmic, polític i cultural-, el catalanisme no deixarà de ser un moviment fracassat en potència.

Catalunya com a poble, com a tradició, com a llinatge, no acaba en els Pirineus, ni a l’Ebre, ni a la vora de la mar. Més enllà de les fronteres de l’antic Principat, Catalunya continua sota els noms privatius i circumstancials de Rosselló, Mallorca, País Valencià.

Aquesta unitat d’estirp i d’història és sobretot preclara d’evidències quan pensem en la llengua, en la llengua i la literatura que la mafnifica. En el vell, robust, resistent edifici de la literatura catalana, els millors carreus de fonament són grans noms valencians i mallorquins. Si al Principat li correspon la gràcia i la glòria de les millors i més recents contribucions, a nosaltres, el Sud i les Illes, ens pertany l’honor dels millors clàssics.

Aspirem que aquest reconeixement de nissaga i d’identitat arribi a les últimes conseqüències… Si som catalans, per catalans volem ésser tinguts nosaltres i les nostres coses: en el mateix terreny que els homes i les coses de qualsevol comarca de la Catalunya estricta. La Decadència havia creat en cada una de les nostres regions un sentiment particularista mútuament desconfiat: un ‘fet diferencial’ no fals, però sí inconvincent.