Joan Sales, sobre la solitud (Incerta glòria)

Se’l veia tan anònim entre la gent, aquella tarda fosca i plujosa de novembre barceloní; tan anònim… Una persona no es veu mai tan sola com quan es confon entre la gent; els seus ulls fixos tenien una mirada buida; fins anava mal afaitat, cosa estranya en ell, o potser és que ja era tard del dia i la barba, afaitada de bon matí, li feia ombra altra vegada. Jo el veia a través del vidre entelat per la pluja i ell no em veia; un moment em va semblar que plorava, però no; eren les gotes de pluja que li anaven degotant dels cabells. En la seva cara immòbil els ulls semblaven molt grans; era la buidor que els engrandia, quina mirada sense cap esperança!