El millor moment
Un dels elements determinants per l’èxit en l’execució de qualsevol projecte o decisió és en quin moment, temps i circumstància (les condicions) es fa. Una molt bona idea executada en un mal moment acaba sent un fracàs. És cert que perquè sigui un èxit cal que sigui una bona idea. Però en la qüestió que ens ocupa, això ho deixo per entès.
La independència fa més de tres-cents anys que la vam perdre. De fet, en fa 350 que la vam perdre al nord i 305 que la vam perdre al sud. Però, en qualsevol cas, fa molts anys que no en tenim els catalans. Per això, ara que la cosa comença a ser madura i que sembla que estem aplegant una certa majoria favorable a fer el pas, és desitjable que sapiguem triar el moment encertat. Com es diu popularment, si hem esperat 300 anys, no vindrà ara d’uns mesos…
La qüestió és que l’emergència és total. Les administracions catalanes tenen moltes dificultats per pagar els sous dels treballadors públics a final de mes. La crisi està carregant de valent contra les capes més fràgils del país. Les condicions d’una bona sanitat i d’un bon ensenyament comencen a trencar-se. Les empreses no tenen accés al finançament i això n’impedeix la capacitat d’inversió i de crear ocupació. En definitiva, si esperem gaire temps, potser ja no tindrem gruix de país per construir l’estat que necessitem per recuperar-nos. Arribarà un moment que el nostre cos nacional ja no tindrà la força, el múscul necessari per caminar tot sol. I això a Espanya ho saben i hi treballen sense aturador.
Però d’altra banda, és important que la majoria per a l’estat propi estigui consolidada i tingui un marge considerable. Quan arribi el moment de la veritat, la pressió d’Espanya serà tan gran i tan virulenta que ens hem d’assegurar d’estar preparats i tenir la majoria suficient per poder-ne perdre un 10% o un 15% i continuar guanyant. Les enquestes apunten ja una majoria sobiranista, però el marge encara no és suficient. Ens cal un ‘marge de maniobra’ (en terminologia de comptes de resultats i balances d’empresa) que doni seguretat a la decisió i n’asseguri la victòria. Si alguna cosa és clara és que els catalans no ens podem permetre una altra derrota. Si fins ara les derrotes han estat remuntades per la capacitat regenerativa històrica del catalanisme, ara ja no està clar que encara la tinguem (per les condicions que descrivia en el paràgraf anterior).
En conclusió, Catalunya ha de prendre una decisió. Ja sabem quina és la bona. Ho sap també el govern i el president, que són els que l’han de prendre i liderar. I ens trobem entre l’emergència d’un país que es va esllanguint (i que deixa fora de joc a molta gent) i la necessitat de consolidar la majoria. I tenim la dificultat afegida del soroll. Vull dir, que tenim una part del país molt motivat i actiu amb la independència i que reclama passos definitius ara mateix. Però aquest activisme fort no el podem confondre amb una majoria silenciosa que no crida i que encara té dubtes. Per tant, cal fer un exercici de responsabilitat i generositat màxima i entendre que la decisió s’ha d’executar en el moment oportú. Ni massa aviat ni massa tard. I això és molt més complicat del que sembla, però és el que distingeix un heroi d’un màrtir.