Pobresa, solidaritat i caritat
1. Que la pobresa és un problema estructural és evident i ningú ho discuteix. Que cal cercar solucions i vies de reduir-la tan com sigui possible, també és una evidència. No crec que cap polític, ni el més allunyat de mi, tingui com a objectiu perpetuar la pobresa. En tot cas, les vies per reduir-la o la intensitat que es posa en l’esforç és el que ens separa. Però el debat que es pugui fer sobre aquesta qüestió està viciat d’arrel si una part dels que hi volen intervenir es reserven una superioritat moral que haurien de fer molt d’esforç per demostrar.
2. La pobresa fins ara ha estat un problema estructural que no ha salvat cap sistema polític. És a dir, hi ha pobresa en els sistemes capitalistes, en els comunistes, en els socialistes, en els experiments anarquistes, en les dictadures, en les democràcies liberals parlamentàries, i en les democràcies participatives. Davant de la resposta fàcil i simplista que per liquidar la pobresa cal liquidar el sistema capitalista, només caldria començar a posar exemples un darrere l’altre de com les alternatives que s’han plantejat han generalitzat encara més la pobresa. Les dades, en aquest terreny, són aclaparadores.
3. Si la pobresa és un problema estructural i no és exclusiu del sistema capitalista, només se’n pot fer càrrec l’administració? Ni molt menys. De fet, la pobresa ha estat un dels camps de lluita històrics de la societat civul i de l’activitat d’inspiració religiosa. Mentre un bon grapat de ‘revolucionaris’ malden i batallen legitimament per un canvi de sistema polític, la pobresa ha quedat en mans de monges, missioners, associacions cristianes, iniciatives cíviques, etc. És legítim reivindicar una solució sistèmica i estructural (encara que ben equivocada) d’aquest greu problema, però que ningú oblidi qui s’està ocupant d’ajudar els més desprotegits. Perquè la desqualificació fàcil i automàtica a l’església és molt pròpia dels revolucionaris menjacapellans.
4. Administració pública versus societat civil. Aquest és un dilema que se’ns presenta constantment i, en els moments difícils, encara més. Caldria que fóssim conscients del perill que correm si l’administració pública s’ocupa de tot i ens fa de pare protector. La societat consetida per un període de creixement que ho permetia tot és un dels greus problemes d’avui. En moltes de les reivindicacions contra les retallades es dóna per fet que alguns serveis i prestacions (que els polítics ens van donar i prometre quan les coses anaven bé) són drets socials. Evidentment, no és el cas de l’atenció a la pobresa, però cal entendre que si la pobresa ha de ser una prioritat de l’administració ho hauran de deixar de ser altres coses. Perquè el finançament públic no és la bota de Sant Ferriol, al contrari.
5. Un cert sector de l’esquerra molt abonada al populisme ha jugat la carta de comparar la solidaritat amb la caritat i ha denunciat que la Marató era un gest d’hipocresia i cinisme de part dels que l’organitzaven i la patrocinaven. Jo tinc la impressió que un grau de cinisme hi és en totes aquestes coses. Que la Caixa patrocini una marató on un dels problemes que es denuncia amb més rotunditat és el de les execucions hipotecàries és sorprenent. Però cal considerar dues coses: primera, és curiós que patrocinin la difusió d’unes idees que no els afavoreixen; segona, les entitats s’aprofiten legalment d’un contracte signat per les dues parts regulat per una restrictiva llei política que, si es vol i es reuneix el suport necessari, es pot canviar. De fet, un dels grans dimonis d’aquesta esquerra populista són els Estats Units d’Amèrica, que tenen una llei hipotecària on la dació en pagament és la fórmula central dels contractes hipotecaris…
6. Dels sectors que han criticat ferotjament la marató contra la pobresa em sorprèn molt especialment una cosa. Després de promoure el boicot a una iniciativa que té per objectiu contribuir al finançament de les entitats que treballen diàriament contra la pobresa, algun dels seus gurús sagrats van participar-hi (és el cas de l’Arcadi Oliveres) o, fins i tot, van criticar que no se’ls hagués convidat a parlar (és el cas de l’Ada Colau, de la Plataforma d’Afectat per la Hipoteca).
7. Curiosament, el gurú Oliveres ens va fer una demostració del seu joc de mans habitual quan va denunciar rotundament la desorbitada despesa militar del govern espanyol, que ronda els 50 milions d’euros cada dia, i va afirmar que aquests diners permetrien incrementar un 70% les pensions. En canvi, quan se li va preguntar pels 60 milions d’euros diaris d’espoli fiscal, la resposta va ser que no calia destinar-hi atenció perquè era una quantitat insignificant que no podia permetre cap millora en el benestar de les famílies: tan sols 3.000 euros anuals per persona… L’Oliveres va posar de manifest amb molta claredat una de les característiques de tots aquests grups que l’aplaudeixen: els irrita haver de denunciar un abús si té un comportament de discriminació nacional. No fos cas que se’ns titllés de nacionalistes des de Madrid!
8. La pobresa és una realitat alarmant actual. Un canvi de sistema, encara que s’accelerés per motiu d’una revolució que jo veig molt lluny i força impensable, demanaria un cert temps. Els que diuen que la caritat és per netejar consciències i que l’important són les solucions estructurals, què els sembla que s’ha de fer mentrestant? Estem parlant de situacions humanitàriament molt injustes i preocupants.
9. Ja sé que tocar el nom de l’Oliveres és un risc que pagues amb insults i amenaces. Ja sé que parlar en termes generals d’alguns grups que han fet campanya contra la marató és un grau de generalització que pot ser injust per gent que hi participa malgrat tenir un pensament més complex del que jo descric. A tots els dic: suposo que la ‘democràcia real’ que reivindiqueu a les places permet que hi hagi pensament diferent, lliure opinió i llibertat d’expressió, oi? Gràcies per respectar-ho.