Deixeu que ho celebrin, que ja se’ls acaba
‘Yo soy español, español, español! Yo soy español, español, español!…’ Aquest era el crit que cantaven els quinze arreplegats que s’han presentat aquesta mitjanit a la font de Canaletes de la Rambla de Barcelona. Ahir la selecció espanyola de futbol es va classificar per a la final de l’Eurocopa després de tombar Portugal a la tanda de penaltis. La victòria espanyola va desfermar l’expressió de festa i alegria d’un petit grup de ciutadans del nostre país. Alguns catalans viuen aquestes expressions d’espanyolitat amb neguit i, fins i tot, hi ha qui s’espanta perquè troba que són excessives. Però hem d’entendre que cada vegada viurem amb més intensitat aquesta expressió desesperada de petits sectors que veuen que allò que consideraven intocable (perquè els havien dit que ho era) se’ls escapa de les mans. Ho confirma el crit mateix que vaig sentir ahir a Canaletes. De fet, és l’únic que cridaven: ‘Yo soy español….’ Si han de cridar això és perquè consideren que el seu entorn no n’és d’espanyol. És a dir, la necessitat d’afirmar la pròpia identitat de forma tan bàsica és el resultat de la constatació que aquesta identitat és ja estranya/minoritària.
Per tant, que ningú s’espanti per aquestes expressions perquè no són altra cosa que un crit final d’aquells que sempre han estat els amos i ara veuen perillar el seu estatus i els drets de conquesta. Com més avancem en el camí de la llibertat nacional, més desesperadament i agressiva s’expressarà aquest petit col·lectiu. Però no cal patir gens per la seva dimensió perquè, tal com expressen clarament les enquestes, fer molt soroll no és sinònim de ser majoria (i això val per tot).
Per acabar, cal considerar també una altra oportunitat que ens ofereix l’Eurocopa. El campionat de fa quatre anys, el mundial de fa dos anys, i la final d’aquest, són l’última oportunitat que tenen els espanyols per sentir-se forts al món. L’aportació dels jugadors catalans i bascos és determinant en aquestes victòries. Nosaltres aviat serem lliures i tindrem les nostres seleccions. Aquests últims campionats són el millor exemple que hauran tingut els espanyols d’allò que hauria pogut ser Espanya si hagués acceptat Catalunya tal com és i l’hagués respectada. Quan ja no formem part d’Espanya, en el pròxim mundial o campionat europeu, podran mirar enrere i preguntar-se perquè no van acceptar que fóssim catalans. S’adonaran que sense la nostra aportació, Espanya és un país més petit, més feble, més antic i més pobre. Per tant, deixem que ara celebrin amb totes les seves forces l’espanyolitat amb la victòria de la seva selecció, perquè després la derrota serà més amarga. I jo no vull cap mal a la bona gent, que n’hi ha, d’Espanya, però ja està bé que tots plegats sentin l’amargor que ens han fet passar a nosaltres durant tants segles.