Incertesa, acceleració i precipitació en el procés cap a l’estat propi
Tot penja d’un fil. La incertesa econòmica i la crispació política i social ens situen a la vora d’un terreny desconegut. Aquesta setmana era important i la perspectiva històrica ens ajudarà d’ací a uns anys a reconèixer-ho. La concreció del Memorandum of Understanding de l’Eurogrup amb les condicions del rescat d’Espanya; l’anunci de retallades i reformes de Rajoy; la cimera del pacte fiscal; el Consell de Política Fiscal i Financera; la concreció lesgisladora del consell de ministres espanyol… Tot això ha passat aquesta setmana i determina rotundament el nostre futur i el nostre benestar quotidià.
La situació molt feble de l’economia i la política espanyola fa créixer cada dia més la gran preocupació dels catalans: què farà el nostre govern? Serà capaç d’assumir la responsabilitat que requereix el moment històric? Parlo amb molta gent que desconfia del paper que pugui fer el president Mas. Diuen que farà com sempre ha fet CiU i cercarà una solució temporal a mig camí de tot, que ens situaria un altre cop en un estat d’esquizofrènia preocupant. Diuen que no té el caràcter per fer el pas que ha de fer aquest país per resoldre d’una vegada per totes la crisi institucional que fa segles que patim.
Jo no conec el president i, per tant, m’és difícil endevinar què farà quan arribi el moment (alguns diuen que ja ha arribat, però recordo el que vaig dir ací). La decisió que pugui prendre depèn molt de qüestions psicològiques i ambientals que no puc calibrar. Però jo no en desconfio tant com ho fan els meus interlocutors. El què ha fet Mas amb la transició del regnat de Jordi Pujol (polític total i pare de la Catalunya actual) i el pas per set anys d’oposició (malgrat haver guanyat les eleccions), no ens parla d’un polític feble i dèbil que depèn de les influències i les pressions a l’hora de prendre decisions.
Fa pocs dies vaig poder sopar amb set persones molt intel·ligents i vam parlar bàsicament de Catalunya. Dels vuit que érem, tan sols dos vam fer una lectura positiva o ‘optimista’ de les possibilitats d’avançar cap a la independència. Els altres sis, o no ho tenien clar o senzillament ho veien molt negre amb el president Mas i CiU al capdavant. Evidentment, em va costar dormir perquè vaig estar donant voltes i més voltes a l’anàlisi que proposaven aquests sis.
La incertesa és molt gran. Tot penja d’un fil. Si no fem el pas en el moment oportú, ens veurem absorbits per la deriva espanyola que pot evolucionar cap a un estadi semblant al de Grècia o pitjor. Algunes veus, innocents i no, s’alcen ara per defensar que una situació com l’actual no és el moment per abandonar els espanyols a la seva sort i que cal reforçar la solidaritat amb els veïns que ens roben dia sí i dia també. Aquest pensament és la marca de l’esclau. Després de molts anys de submissió i vexació, la síndrome d’Estocolm pot trobar-se en uns estadis molt avançats. Contra això també hi haurem de lluitar.
Insisteixo, tinc la impressió que tot es precipita. El procés s’accelera. Ara cal afinar molt, tenir la paciència justa, i no caure en provocacions. Precipitar-se és un dels pitjors errors en qualsevol batalla.