El procés, tocat de mort
Com més va més complicat ho veig. Els qui em coneixen de prop saben que no sóc pas de mena pessimista. Al contrari. Sóc dels qui sempre creuen que serem capaços de fer-la prou grossa per a girar la truita. Però em fa l’efecte que la truita se’ns enganxa a la paella. També pot ser que m’afecti la pugna electoral entre els qui considero més meus. Però si puc ser sincer, ara mateix no veig pas com ens en sortirem.
Ens hi juguem tant, en aquestes inoportunes eleccions municipals, que, veient com s’inflen per art de màgia determinades plataformes personals mancades de la sinceritat i la coherència mínima exigibles, perdo la confiança en la nostra capacitat de saber en quin moment històric som. Tothom veu clar que si les forces independentistes perden l’Ajuntament de Barcelona i algunes diputacions serà pràcticament impossible de fer el salt que volem fer? Em sembla que no. Encara hi ha qui es pensa que tot es pot esquivar i que la bona fe mou muntanyes.
Ho sabem, que és molt difícil de governar un ajuntament si el batlle no és el candidat de la llista més votada? Bé, sí que es pot fer, a costa de rebaixar propòsits i dissimular els teus objectius reals.
L’independentisme ha d’aprofitar a fons el dissabte i, si cal, aïllar-se en un claustre o enfilar-se dalt d’una muntanya per trobar la calma i la serenitat d’esperit necessàries per a anar a votar l’endemà sabent què ens hi juguem tots plegats. Qui es pensi que és un bon moment per a determinades aventures és que s’ha begut l’enteniment.
Els revolucionaris més intel·ligents que conec saben i afirmen que si es vol aconseguir la independència és imprescindible que a Barcelona hi hagi un govern de Xavier Trias amb el suport d’ERC i de la CUP. Saben i afirmen que si l’independentisme perd la capital o les diputacions difícilment es podrà fer el salt a la independència sense un risc massa gran. Perquè el paper que han de fer institucions com l’Ajuntament de Barcelona i les quatre diputacions en la futura recaptació d’imposts és prou sabuda, oi?
I, tenint en compte tot això que ens hi juguem, la meva preocupació no deixa de créixer. Potser hem fet servir massa vegades la metàfora de l’excursió per parlar del procés. I ara massa gent es pensa que això serà una passejada d’aquelles en què et pots entretenir recollint floretes. Som a punt d’entrar en conflicte. I cal tenir totes les eines preparades i al servei del gran desafiament. Qui es vol fer enrere ara que hem arribat tan lluny? Qui vol continuar festejant opcions que ens porten a un carreró sense sortida? Volem deixar el procés tocat de mort? Oi que no? Doncs diumenge fem allò que cal fer.