La llista electoral que pot passar la prova de l’ànec

Contra la poca fe i la desconfiança de molts, la proposta que va fer el president Mas aquell dissabte a Molins de Rei ha obert una alternativa que semblava impossible. Que l’independentisme es presentés unit a les eleccions del 27-S ja no formava part dels pensaments de gairebé ningú. Però, com em va dir ahir al vespre algú que respecto molt, cal sempre recuperar la raó de ser de tot plegat: si el 27-S no és la cosa més semblant a un referèndum ens embolicarem nosaltres sols innecessàriament.

La proposta de fer una llista de la societat civil i un govern d’unitat independentista amb els principals dirigents polítics és potser allò que més s’assembla a un plantejament plebiscitari. I sembla que ara ERC ho accepta, això. No s’acaba d’entendre què fa que ho accepti ara i no ho acceptés després del 9-N. Però ara som on som i cal mirar endavant. I no vull entrar en la qüestió si ha de ser l’única llista o si n’hi pot haver una d’anticapitalista a banda. Seran els partits que decideixin si se senten representats per aquesta llista hipotètica o no.

També demana una reflexió a part la qüestió aquesta de no voler-hi polítics. Em temo que alguns han confós la crisi política —estesa a gairebé tots els països del món— amb un discurs antipolític que no crec que tingui gaire suport al nostre país. Jo penso que els polítics independentistes són un actiu ben valorat pel conjunt de la societat catalana. Una altra cosa és que, a diferència de l’esperit ciutadà de la Via Catalana, hi hagi algun polític que no estigui disposat a fer pinya al costat d’un altre per aconseguir la independència.

El 27-S es fa perquè no ens han deixat fer un referèndum. Hem de recuperar aquesta idea. Aquest és l’origen de tot plegat. El 27-S és un plebiscit sobre la independència. No es podran fer les passes valentes i arriscades que caldrà fer per desconnectar d’Espanya si abans no ens hem comptat amb la màxima claredat possible. Que cal fer una llista encapçalada per en Viver i Pi-Sunyer? Endavant. Que cal fer-la amb Neus Català? També. Que és millor que sigui en Guardiola? Si ho vol… Perfecte.

Ara hem de bandejar les frivolitats. L’estat espanyol té tot l’arsenal a punt i ja mou els seus peons. Ha obert els fronts que necessitava per despistar els catalans amb noves promeses de processos constituents espanyols que deixarien algunes molles a Catalunya. La batalla que lliura Espanya en l’àmbit de la diplomàcia internacional és total. I sort que l’equip català és potent i treballa amb eficàcia i intel·ligència. Però l’estat espanyol s’hi juga la subsistència. I, encara que a vegades no ho sembli, nosaltres també. Ni Espanya —tal com la coneixem ara— és viable sense Catalunya, ni Catalunya podrà sobreviure dins Espanya. Si ells veuen clar que van a totes, per què dubtem encara nosaltres?

Referèndum, plebiscit, sufragi, consulta vinculant o eleccions d’independència. Digueu-ne com vulgueu. La qüestió és que el 27-S passi ‘la prova de l’ànec‘. A cavall del segle XIX i el XX, l’escriptor nord-americà James Whitcomb Riley va descriure com no ho havia fet mai ningú el mecanisme del raonament inductiu: ‘Si sembla un ànec, neda com un ànec i claca com un ànec, aleshores possiblement és un ànec.’ Sabent que els contraris a la independència no posaran cap facilitat perquè les eleccions puguin ser considerades com un referèndum, cal que els independentistes facin tant com puguin perquè ho semblin en tots els sentits. Perquè si es vol que el 27-S sigui un referèndum, cal que sembli un referèndum, nedi com un referèndum i claqui com un referèndum.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *