Jordi Basté: ‘Potser algun dia el meu cap apareixerà rodant per la Diagonal’
El periodista Jordi Basté condueix i dirigeix ‘El món a RAC1‘ des de fa deu anys. És el programa líder de la ràdio catalana. La temporada vinent tornarà a ser al capdavant del programa. Diu que no ser-hi seria com escriure un llibre i no poder fer el capítol final. Ho diu en referència al procés d’independència, que hauria de fer el tram final amb el punt d’inflexió de l’1 d’octubre. Li demanem per la seva influència, per les pressions que rep, per la línia editorial i política del Grup Godó, pel populisme, per les tertúlies, per la mentida, per la llibertat d’expressió, pel mètode de l’èxit radiofònic… Li demanem també què pot aprendre de la seva competidora: Mònica Terribas. I també pel seu futur –’Si la pregunta és si els matins van arribant al final amb Jordi Basté, la resposta és que jo penso que sí’– i pels consells que pot donar als periodistes joves.
—Com porteu el pes de la influència?
—Ho dic moltes vegades i sé que la gent no s’ho acaba de creure. Dec tenir molt poca credibilitat en aquesta qüestió. No tinc cap voluntat d’exercir cap mena d’influència. De debò que no. De tant en tant, dono la meva opinió sobre què passa i què veig… Però molt de tant en tant. No tinc cap voluntat en aquest sentit. Una altra cosa és que no ho aconsegueixi i que fracassi. Però no vull exercir cap influència.
—Més enllà de les vostres opinions, sou el director i conductor del programa de ràdio més escoltat a Catalunya. Allò que hi passi cada dia tindrà influència segura.
—Jo dono la meva opinió en un minut, dos o tres. L’informatiu té una línia, sí. Però d’opinió, molt poca. Pot tenir influència allò que digui en Joan López Alegre o la Pilar Rahola o en Màrius Carol… Hi ha una mena de calidoscopi d’opinions al programa amb què cadascú se sentirà més còmode amb allò que diguin uns o uns altres. Però de voluntat d’influència, no en tinc gens ni mica. A més, pensar que algun dia la gent es creurà allò que jo digui com a The Wall de Pink Floyd em fa una certa por… o pànic.
—Quines són les claus de l’èxit de ‘El Món a RAC1‘?
—És una meravellosa pregunta que no és fàcil de respondre. Crec que hi ha una clau que puc pensar que té sentit. Durant molts anys, la ràdio va ser un lloc on una persona, dues o tres feien servir un faristol amb molta audiència perquè eren una referència absoluta. Però aquesta ràdio nostra va clavar una puntada de peu al faristol i va començar a fer ràdio a peu de carrer. Jo crec que la clau és parlar el llenguatge que parla la gent. Tenir la capacitat de ser abraçats i insultats per la gent… i un llenguatge radiofònic molt normal i planer.
—La idea és treure ferro a la informació? Desdramatitzar?
—És evident que passen coses que tenen una transcendència política, social, econòmica, cultural o esportiva. Cadascú dóna transcendència a allò que vol. Però és evident que passen coses grosses. I no es pot frivolitzar. Però sí que hi ha moltes coses que no s’expliquen. Massa sovint es dóna per fet que la gent ja ho sap tot. I la gent no ho entén tot. És més, la gent passa de moltes coses que li expliquem nosaltres perquè ni l’interessen. Els periodistes tenim un problema: ens pensem que allò que expliquem interessa molt la gent. I hi ha una majoria de les coses que expliquem que no interessen. Durant molts anys, ens hem perdut en temes que ens pensàvem que eren molt majoritaris i, en canvi, eren molt minoritaris.
—Feu populisme radiofònic? Dieu a la gent allò que vol sentir? Donar allò que la gent vol.
—És clar. Depèn de què sigui el populisme. La paraula ‘populisme’ està molt rebregada. I la gent reparteix carnets de populisme amb molta facilitat. Hi ha gent que ho fa des de la mediocritat. I moltes vegades, hi ha aquest elitisme que veu allò que no li agrada com una forma de populisme. Jo no sé si això que fem és populisme. Populisme ve de poble. No és que diguem a la gent allò que vol escoltar. No, no, no, no. Nosaltres expliquem allò que pensem que és notícia amb el llenguatge de la gent del carrer. Jo crec que aquesta és la clau que fa la diferència. Els digitals ens demostren que a la gent l’interessen coses molt estranyes. Sovint em poso les mans al cap. Però són coses que la gent comenta i vol saber. Amb la dictadura dels titulars esbiaixats… Com podem fotre –també nosaltres– determinats titulars? És la dictadura dels clics que porten més audiència i, per tant, més diners. Però és evident que hi ha temes que hem explicat a la gent durant molts anys sense tenir en compte si els entenia. Per exemple, la informació econòmica s’ha explicat de manera que tan sols l’entenien els economistes. I, molt sovint, els periodistes fem periodisme per als periodistes.