Estellés en la meva innocència

Era petit. Com tots, ple d’innocència. Ple d’innocències. A casa es parlava de les coses. Hi havia pocs tabús. De fet, no crec que hi hagués tabús. Tan sols coses que no tocaven per l’edat. Escoltàvem sovint els poemes recitats, musicats i cantats per Celdoni Fonoll. I aquesta va ser la meva primera presa de contacte amb Vicent Andrés Estellés. Fonoll en feia uns quants, d’Estellés. Però n’hi havia un que m’impressionava molt. I probablement no en sabia encara l’abast. Jo era petit i aquella ‘Cançó de bressol’ em feia molta impressió. Començava així: ‘Jo tinc una mort petita, meua i més meua només.’ Una mort que treia els peus dels bolquers. Una mort que ‘és, d’allò meu, el més meu’. I que és ‘més meua que la vida’ i que ‘amb mi va i amb mi se’n ve’. No recordo la conversa amb els pares. Però algun moment em devien explicar que la filla d’Estellés s’havia mort quan tan sols comptava quatre mesets. I que el poema parlava d’aquella mort. Allò no va interrompre pas la meva innocència, que sovint penso que encara ara dura. Però la va fer diferent. La mort no era patrimoni exclusiu dels vells. Estellés és amor, erotisme, terra, lluita, però també és aquesta mort rotunda, nua i crua. També és aquesta ‘ama del corral i del carrer, de la llimera i la parra, i la flor del taronger’.

(En ocasió del 25è aniversari de la seva mort, en homenatge.)