Txell Bonet: ‘Dedico el temps a fer moure les ales de la papallona que portin al tsunami’
Entrevista a la periodista i companya de Jordi Cuixart quan es compleixen sis mesos de presó preventiva
Ja han passat sis mesos d’aquell vespre maleït que la jutgessa de l’Audiència espanyola va enviar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la presó. Feia passat quinze dies del referèndum d’independència i la política catalana cercava la fórmula per a fer efectiva la República que el poble havia votat. Cuixart i Sànchez van ser els dos primers empresonats en la causa general contra l’independentisme i aquella situació va commocionar i desconcertar la gent. Amb les companyes de Cuixart i Sànchez, Txell Bonet i Susanna Barreda, respectivament, hi vam parlar quan feia un mes de l’empresonament. Renovem aquelles converses ara que han passat cinc mesos més i que la situació política ha evolucionat d’una manera imprevista aleshores. Txell Bonet ens rep en una terrassa interior de la vila de Gràcia per confiar-nos unes quantes reflexions, poques hores abans d’anar cap a Madrid a veure en Jordi.
—Quan això va començar, es tractava de no fer gaires previsions. Però no ens imaginàvem que podien tenir algú tancat sis mesos sense cap raó…
—Ni ens ho imaginàvem ni ens ho deixàvem d’imaginar. Des del començament, tot ha estat molt imprevisible. Des que van tancar-lo, ho vam comentar amb el Jordi, que havíem d’estar preparats pel que fos. I això vol dir aquesta incertesa sobre el temps que pot durar. Però, sobretot, hem d’estar preparats per a la incertesa. La incertesa és ara com una tercera presència que se’ns escapa de les mans.
—Apreneu a viure sense fer-se plans? Viure cada dia i no pensar gaire enllà?
—Sí. Ja sabeu que sempre tinc un discurs positiu. I tinc els meus maldecaps per arribar a tot, per tenir energia i perquè les coses surtin bé. Però ja va bé no tenir gaires plans a la vida. No perquè siguis un inconscient, sinó perquè molt sovint penses què faràs després i no aprofites allò que fas en el present. Com jo podria pensar què faré després de l’entrevista, però ara estic compartint aquesta estona de conversa i la vull aprofitar. Nosaltres ja teníem aquest sistema operatiu abans de l’empresonament, no fer gaires plans. La vida ja te’ls porta i t’exigeix improvisar molt.
—Però han canviat coses durant aquests sis mesos?
—Sí, és clar.
—L’estat d’ànim, les rutines…
—No us penseu que han canviat gaire. Aquest dijous he anat a Madrid, perquè és el dia del vis-à-vis. I això encara se’m fa una muntanya. Perquè es trenca l’amabilitat aquesta que tots tenim una llar i les nostres coses a prop. I que no has d’anar sempre amb una motxilla plena de bolquers i coses que et poden fer falta. Sempre tinc aquest estrès d’agafar el tren, de pensar si ho he agafat tot… He de combinar això amb la meva vida, la feina… No m’hi he acostumat, al cap de vint-i-sis setmanes, d’anar a veure’l allà. Cada setmana hi anem. Perquè per nosaltres és important mantenir el lligam afectiu. I veure’ns sempre que és possible fer una comunicació. I ara estic igual de forta, però diferent. Aprenc moltes coses amb la solidaritat de la gent, amb la qüestió legal… Aprenc a ser corredor de fons. Ens pensem que no som sempre al mateix lloc, però sí que hi som. Cada dia afegim una pedreta per a poder combatre l’embat de l’estat. L’hem de combatre de manera enginyosa i perseverant i sempre passen coses que ens són noves.