Iñaki Egaña: ‘Hi ha un lobby espanyol que ha posat tots els entrebancs al desarmament d’ETA’
Entrevista al periodista i escriptor que ha investigat el procés de dissolució de l’organització armada basca i n’ha publicat un llibre
ETA anunciarà divendres vinent la seva dissolució en un acte a prop de Baiona. És la culminació d’un procés llarg, delicat i complicat que ha penjat d’un fil més d’una vegada. La negativa del govern espanyol a negociar un procés de pau i desarmament no ha desfet el compromís de l’esquerra abertzale en el seu conjunt, i de l’organització armada en particular, amb la fi del conflicte violent. S’acaben seixanta anys d’activitat d’una organització que pretenia l’alliberament del País Basc i la creació d’un estat socialista. Parlem amb el periodista i escriptor Iñaki Egaña (Sant Sebastià, 1958), que ha escrit la crònica del procés de desarmament amb grans dosis d’investigació i anàlisi, condensada ara en el llibre Armagabetzea. Euskal bidea (Txalaparta, 2018). Egaña també ha escrit la història d’ETA i una història breu del País Basc, entre més llibres polítics i de memòria històrica.
—Quan va començar el procés que ha portat a la dissolució d’ETA? Quin va ser-ne el detonant?
—El procés identificat com a tal podríem dir que va començar amb la Declaració d’Aiete, l’octubre del 2011. Tres dies després, va donar pas al cessament definitiu de l’activitat armada. Però em sembla que ens hem de remuntar un temps enrere. El canvi comença arran de les converses que es van fer a Ginebra, el debat que hi havia hagut dins d’ETA i a l’esquerra abertzale sobre tàctica i estratègia, sobre l’esgotament d’una fase. Ens remuntem al 2008, però també als contactes que van fer possible la Declaració d’Aiete, que van ser a Ginebra el 2005 i el 2006.
—Ha estat un camí molt difícil?
—Podem identificar tres fases diferents del procés de desarmament. La primera tenia una llista de setze punts pactats amb el govern de Zapatero. Però la delegació d’ETA va arribar a passar setze mesos a Noruega esperant l’arribada d’emissaris del govern espanyol. El canvi de govern amb l’arribada de Rajoy va trencar aquella via de desarmament perquè van decidir de posar el comptador a zero. Ho van reconèixer Rajoy i la persona que havia designat per a aquests contactes, Jorge Moragas. El febrer del 2013, aquesta via negociada pel desarmament va caure. Va esdevenir inviable.
—Es tancava la via dialogada. I després?
—Aleshores hi va haver una nova reflexió al cor d’ETA sobre el camí que calia seguir. I la decisió va ser d’inventariar i segellar tot l’armament fos com fos. Encara no havien decidit què en farien, de tot aquell arsenal. I la tercera fase va començar amb l’entrada en joc de la societat civil. El desembre del 2016, persones relacionades amb els moviments pacifistes, religiosos i tercermundistes es van implicar per fer efectiu el desarmament. Són els anomenats ‘artesans de la pau’.
—Van ser detinguts…
—Sí. La policia va entrar en joc també en aquest moment pensant que eren membres d’ETA. Els va detenir. I hi va haver un gran escàndol, perquè eren persones molt reconegudes i, en alguns casos, molt crítiques amb l’activitat d’ETA les últimes dècades. A partir d’aquí, el govern francès va fer una reflexió, i tot i que no va donar suport ni va col·laborar amb el desarmament definitiu del 7 d’abril de 2017, tampoc no hi va posar entrebancs. El 8 d’abril es va escenificar del desarmament amb la localització de les coordenades de vuit amagatalls d’armes, que van ser posats en mans de la policia francesa i del fiscal general a París.