Noranta minuts amb Joan Fuster (ben acompanyat)

‘És preferible parlar, parlar clar i dir-ho tot. Les paraules, o les mitges paraules, que se us quedaran dins el cos, se us hi podriran.’ És sabut que Joan Fuster no se’n va guardar gaires de paraules dins del cos. I també coincidirem a reconèixer que va parlar clar. Tan sols els últims anys de la seva vida, després de la decepció de la transició de règim a règim, va decidir guardar un silenci que no sé si li va fer mal o el va preservar. En qualsevol cas, la recomanació que fa en aquesta frase és ben bona. Jo només hi afegiria que és bo saber quan cal parlar, parlar clar i dir-ho tot. Fer-ho en calent no sempre és el millor. Però segur que hi ha una caducitat a partir de la qual les paraules comencen a fer-se malbé si no les has tret del cos.

El 2022 va ser l’Any Fuster. En van sortir centenars de conferències, taules rodones, cicles i debats; alguna desena de llibres nous; reedicions de llibres seus; un bon grapat de reportatges als mitjans; i un parell o tres d’exposicions. Bona collita per un intel·lectual incòmode, encara més en els temps que corren, on les veus clares i afilades no són ben rebudes pels que volen pintar d’un gris permanent i monòton la vida dels Països Catalans.

Aquest matí he anat al Palau Robert, a Barcelona, a visitar dues d’aquestes exposicions. Per una banda, la que explica la llarga conversa entre Josep Pla i Joan Fuster. De fet, el nom de l’exposició és ‘Una conversa infinita’, encarregada per la Fundació Josep Pla a Antoni Martí Monterde. Havia estat de pega els cops que l’havia volguda veure fins ara, a Palafrugell, primer, i a València, després. Per altra banda, amb el títol una mica insuls de ‘Joan Fuster en el seu temps’, l’exposició produïda per la Institució de les Lletres Catalanes i amb diversos suports institucionals, comissariada per Francesc Pérez Moragón i Edelmir Galdón Casanoves. Totes dues coincidiran al Palau Robert fins al 19 de novembre d’enguany.

‘Joan Fuster en el seu temps’ és una magnífica introducció al savi de Sueca, pare modern dels Països Catalans. Qui ja en conegui la trajectòria, vida i obra, no hi descobrirà res de nou, però passarà una bona estona, recordant i rellegint (que ja sabem que és l’única manera seriosa de llegir) frases, pensaments, anècdotes, moments de vida, homenatges, edicions, etc. Tractant-se d’una obra tan extensa, d’una vida carregada de tanta lletra i tant pensament, l’èxit de l’exposició és fer una bona síntesi en quatre cambres d’exposició. En aquest sentit, la selecció feta és molt bona. I m’ha agradat trobar-hi elements (obres d’art, per exemple) relacionades a Fuster que fan més enriquidora l’experiència visual. Hi he dedicat uns cinquanta minuts que m’han permès llegir i observar tots els textos, fotografies i objectes exposats.

L’exposició de la conversa infinita és més modesta en l’espai, però probablement més suggerent perquè s’endinsa en una relació de dues figures que podrien semblar contradictòries en la superfície ideològica, però que compartien un mar de referències, pensaments, mirades entre crítiques i escèptiques, sovint corrosives i higièniques. Pla treia vint-i-cinc anys de diferència d’edat a Fuster. Però la coincidència en l’espai-temps i l’amistat d’aquests dos gegants de les lletres catalanes és un esclat de pensament, intel·ligència i saviesa posat al descobert ara per aquesta exposició, però que ja havia estat explorat per un llibre d’Isidre Crespo (‘De Fuster a Pla amb camí de tornada’, editat pel Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell l’any 2022), per un volum especial de la revista El Temps i patrocinat pels ajuntaments de Palafrugell i Sueca, o en les cartes que ja s’havien conegut, l’intercanvi d’articles, pròlegs o homenots escrits per l’un i l’altre… A l’exposició de Fuster i Pla hi he dedicat encara no tres quarts d’hora i n’he sortit amb ganes de continuar explorant aquesta conversa infinita.

Ja s’ha escrit molta literatura sobre l’exposició de Pla i Fuster i diria que una mica menys sobre l’altra. Jo ho faig ara per convidar a visitar-les ara que estan juntes. Val la pena.