Interpretant Rodoreda: la força del contrast i l’ambigüitat

Neus Penalba ha escrit un estudi d’interpretació literària de ‘La mort i la primavera’ que desmunta alguns tòpics mandrosos sobre l’autora

De literatura, no en sé. Només m’agrada gaudir-la com a lector discret. M’agradaria saber-ne, això sí. Per tant, no escriuré ara cap versió meva de res, sinó que miraré de descriure algunes idees arran de la presentació que es va fer ahir de ‘Fam als ulls, ciment a la boca. Una lectura de ‘La mort i la primavera’, de Mercè Rodoreda’, llibre escrit per Neus Penalba i editat per Tres i Quatre. És un estudi que va obtenir el Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig de 2023 amb tot el sentit del món (ja explicaré per què).

La presentació es va fer a la llibreria La Temerària amb la presència de la quinzena d’ànimes que un assolellat dissabte al punt del migdia vam voler saber què ens havia d’explicar aquesta professora de literatura de la Universitat de Cambridge sobre el llibre més difícil de Rodoreda (sense el tradicional i marcat article ‘la’ que tan sovint precedeix el cognom de l’autora, a diferència de Pla, Carner, Foix, Fuster o tants altres homes autors i clàssics de la nostra literatura). Neus Penalba és un d’aquests casos de talent que tenim escampat pel món i que és més valorat per les universitats forasteres que per les indígenes. Ha dedicat bona part dels últims anys a estudiar a fons —a través del comparatisme literari— l’autora completa de ‘Mirall trencat’, ‘Quanta, quanta guerra’, ‘La plaça del Diamant’, tots els contes, ‘El carrer de les Camèlies’, etc. I n’ha sortit ara aquest fragment del seu estudi en forma de llibre que ens permet d’introduir-nos una bona estona en l’apassionant món rodoredià.

La meva lectura de ‘La mort i la primavera’ va ser en dos temps a partir de l’edició de Club Editor el 2017. Un any convuls pel país i que, tal com reflexiona Penalba al pròleg, esdevingué una coincidència significativa:

‘Amb una carrera literària que comença a la Catalunya d’abans de la guerra, resisteix malgrat l’exili i la censura sota el franquisme i que es consolida amb el procés de normalització lingüística i institucional dels anys vuitanta; no deixa de ser significatiu, fins i tot estrany, que la novel·la inacabada de Rodoreda sobre un poble obsedit per la repressió del desig es desperti del seu somni pòstum el mateix any que es represalia el desig col·lectiu d’una part majoritària del poble català.’

Neus Penalba (pròleg de ‘Fam als ulls, ciment a la boca’, Ed. 3i4)

Deia que la meva lectura va ser en dos temps: un primer intent de lectura que es va aturar a les quaranta pàgines de començar (just en acabar la primera part) i que vaig reprendre (recomençar, de fet) uns mesos després ja sense poder-la abandonar amb trasbals i neguit. A diferència de Penalba, jo no recordo haver tingut cap crisi d’ansietat ni cap malson vinculat a la lectura de ‘La mort…’, si bé l’insomni i la preocupació eren el pa de cada dia aquells mesos. Tanmateix, la lectura, com deia, sí que em va trasbalsar i reconec que, en bona part, per la sensació de no estar del tot segur d’haver entès tota la novel·la. Vaig buscar informació i vaig llegir l’interessant epíleg d’Arnau Pons a l’edició del 2017, però em va quedar una espina clavada que no he pogut començar a treure’m fins ara que ja tinc a les mans el llibre de Neus Penalba.

A la presentació del llibre, amb les seves explicacions sàvies i apassionades, vaig començar a alleujar la punxada. Però és la lectura del llibre la que m’ha començat a calmar el trasbals causat ara fa uns anys. En la seva intervenció, l’autora ja va desgranar algunes de les interpretacions de les imatges i les metàfores que Rodoreda evoca a ‘La mort…’ amb una traça natural per una llengua fàcil i entenedora. També vaig entendre ahir la raó principal del xoc de la lectura: el contrast. ‘La mort i la primavera’ és un relat ple de violència i cruesa. És una història d’una repressió cruenta i d’una duresa emocional important. Però explicada en una llengua de gran voltatge poètic i d’una sensualitat brutal. I et sorprens gaudint de la narració d’uns fets d’un primitivisme ferotge. I aquest contrast de la sensualitat literària amb la duresa narrativa és la raó principal del trasbals lector.

Penalba ho explicava molt bé en la seva presentació, així com identificava Rodoreda com ‘la gran escriptora de l’ambigüitat’. La que utilitza uns personatges innocents i càndids per a confrontar-los amb una realitat hostil i perversa. La dificultat o, més ben dit, la complexitat de Rodoreda la trobem en aquesta ambigüitat que es fa servir d’una llengua bonica —‘la més bonica que he llegit’, va dir Penalba fent referència a ‘La mort…’— i sensual per descriure la malícia, la crueltat, la repressió… O la que pren el símbol de la pau que és un colom a la vegada que són rates voladores que embruten el terrat a ‘La plaça…’. O quan la Colometa diu que en Quimet ‘li feia veure les estrelles les tardes plujoses de diumenge’ amb un significat que podria ser dolorós i agradable alhora.

Penalba, en la seva anàlisi de Rodoreda, desmunta el tòpic mandrós de les dues Rodoredes, la realista i la fantàstica, fixat en aquells anys de la transició (aix!) i la institucionalització literària dels nostres clàssics. No hi ha una Rodoreda d’abans i després de Mirall trencat, perquè l’inici del procés d’escriptura de ‘La mort…’, per exemple, és anterior a algunes de les obres considerades ‘realistes’. La lliçó de Penalba és (espero que no s’enfadi per la reducció) que fem un trist servei a la literatura catalana empetitint els autors en una febre d’etiquetatge que impedeix de veure’n la dimensió polièdrica, completa, complexa i múltiple que poden arribar a tenir. Quina necessitat hi ha de quedar-nos amb dues Rodoredes si amb una de sola i ben plena podem arribar més lluny?

L’obra de Neus Penalba va obtenir un Joan Fuster d’assaig que d’alguna manera tanca un cercle. Quan Rodoreda va presentar ‘Colometa’ (primer títol de ‘La plaça del Diamant’, llegiu la correspondència amb Joan Sales!) al Premi Sant Jordi, l’intel·lectual de Sueca va ser l’únic membre del jurat que va saber veure la força de l’obra i en va parlar a l’editor Sales perquè la repesqués. Va ser un gest decisiu per a la carrera literària de Rodoreda. I ara és un estudi sobre Rodoreda el que rep el Premi Octubre que porta el nom del gran assagista dels Països Catalans.

Com deia al principi, jo de tot això no en sé un borrall. I per això m’agrada tant de sentir la gent que sí que en sap i ho ha estudiat, encara que hagi hagut de voltar pel món per a poder-s’hi dedicar amb una certa dignitat de recursos. Els millors llibreters d’aquest Sant Jordi (i de la resta de l’any) faran un paquet amb l’edició del Club Editor de ‘La mort…’ i la joia que ens ha donat Penalba sobre el paper disposat per Tres i Quatre. I el lector que tingui ganes de tenir emocions fortes, que em faci cas i ho llegeixi tot, amb la sort o el consol que ara el trasbals tindrà remei amb ‘Fam als ulls, ciment a la boca’.