El sentit de la intimitat i la nuesa

Fa unes setmanes vaig llegir a les xarxes una frase atribuïda a una escriptora que desconec (Taylor Jenkins Reid) que reflexionava sobre el sentit de la intimitat, que no té a veure amb el sexe, sinó amb la veritat de cadascú. Alguna vegada hi he pensat, sobre la intimitat i què vol dir. Què considerem que és intimitat i què no. I sobre el fet que la intimitat és quelcom més delicat o sensible que no pas el sexe.
Diria que la intimitat és la pròpia vulnerabilitat. El coneixement d’aquesta vulnerabilitat. O l’accés. És a dir, mostrar o compartir la intimitat és exposar la pròpia vulnerabilitat a algú. Despullar-se d’una cuirassa protectora que tots necessitem per viure i deixar veure l’interior a algú altre. No té a veure amb una nuesa física, visual, tàctil, sinó amb una nuesa que exposa la vulnerabilitat.
I no faig pas un elogi de la vulnerabilitat com a fórmula de relació social. Que això sembla que està de moda i hi ha mil envits a despullar-se públicament o, directament, a anar sense cuirassa. I aleshores ens fem mal, és clar, perquè el món (tots nosaltres) vol capes de protecció. No defenso que ens hàgim de mostrar vulnerables a pit descobert, però sí que crec que és bo tenir la capacitat de discernir quan volem donar accés a la intimitat i quan no.
Amb tot, en una societat on cada dia es diagnostiquen més casos d’ansietat i tots els problemes i trastorns que hi poden estar associats, em sembla que seria bo de repensar aquesta desaparició del filtre de la intimitat que, superherois com sembla que hem de ser tots plegats, ens pot acabar destarotant quan menys ens ho pensem. Donar accés lleugerament a la nostra vulnerabilitat o a la nostra intimitat és, com sembla evident, una invitació a posar-nos en risc. I entre la fredor, el secretisme i l’excés de pudor i l’obertura de finestrals interiors a què semblem abocats, hi ha un entremig que podria anar-nos força bé.
Tenir clar això —que la intimitat no té a veure amb el sexe o el cos sinó amb l’accés a la pròpia vulnerabilitat o la seva exposició— ens pot ajudar a establir bé el filtre o la vàlvula i decidir a qui hi donem accés i a qui no. La mediatització de la vida privada que han propiciat les xarxes, juntament amb una tendència progressiva a la centralitat social del ‘jo’, ens porta a exposar-nos de manera perillosa i (inevitablement) a ser jutjats públicament. A les xarxes ens sotmetem dia sí dia també a la valoració pública. Ens exposem. I no cal que tornem a viure entre les parets de casa, però saber el valor de la intimitat i el seu sentit és més necessari que mai. I és que tots som vulnerables. Tots.