Amb una mare de braços buits i una mort petita
Que no parlem de la mort. Que l’amaguem perquè ens fa nosa. Que l’hem convertida en una antítesi de la vida. Que enterrem els cossos de pressa. O els cremem, que així fan menys nosa. I que no vetllem els nostres estimats. Que els evitem quan encara són vius i ja veiem a venir la mort. Que es tracta de viure en el mal sentit. És a dir, de no mirar.
Apartem els rituals religiosos antics de les nostres vides. Les religions dominants són substituïdes per altres creences i altres cultes. Pensàvem que més bons, però potser més perversos. El culte a la rapidesa. El culte al moviment. El culte a un present que no vol record ni memòria. Tots necessitem rituals per viure, per acceptar i per donar sentit. I la mort, la vetlla, el dol, el comiat, l’absència i la pèrdua ens són més inabastables quan no tenim el ritual i l’explicació per fer-los un lloc a les nostres vides.
La Gemma Balagué Escoda és una mare de braços buits. Ha perdut un fill quan encara no havia de néixer. El Bru és ara sota una olivera. Que ens costa parlar de la mort? Imagineu-vos si no ens costarà parlar d’una mort petita. D’una mort quan no toca. Diguem-ho així: parlem d’una mort quan no és llei de vida. No hi ha el consol de l’edat, d’haver aprofitat tants anys entre nosaltres, del ‘va ser feliç mentre va viure’. No hi ha res d’això en el desconsol per la mort del Bru.
La Gemma es va presentar ahir a la sala d’actes del Centre Excursionista de Terrassa amb els braços buits i un cistell. Quan eren dos quarts de vuit del vespre, va emprendre un acte revolucionari perquè no és habitual parlar de la mort i, encara menys, de la mort abans d’hora. Vivim la mort com un fracàs i, per això, l’amaguem. Ei! Que vivim el món de la brillantor, de les tendències, de les viralitats, de l’èxit, de l’aparença a les xarxes, de l’ego més gran, del joc de les enveges. I tu, Gemma, et presentes un dijous al vespre al Centre Excursionista i ens parles de la mort i del dol i de la tristesa. I no ho fas des de l’emblanquiment de la nostàlgia. Ho fas des del dolor recent, de la presència absoluta del Bru, de les fotografies amb ell, de la capsa de porexpan amb què te’l van entregar, de la constatació burocràtica de no haver-lo pogut inscriure al registre perquè no comptaves prou dies, dels dies passats a la planta de naixements escoltant els plors de les criatures de les altres mares, d’haver tingut tan sols tres dies de permís per la mort d’un fill, de com és de difícil quedar amb les amigues que surten a passejar els cotxets.
La mort no és un fracàs, no. És quelcom natural, sí. I n’hi ha que es poden evitar i n’hi ha que no. I el procés d’acceptació com es fa? Qui ensenya a encarar la mort quan ens és antipàtica, incòmoda i sempre inoportuna? Explicava, la Gemma, ahir en la seva xerrada, que algú ha dit que hem desculturitzat la mort. Segurament és així. I jo em pregunto si no ens hem desculturitzat nosaltres mateixos. Ens costa saber què dir a les persones més pròximes al mort. No sabem donar el condol. Això sí que és un fracàs i no la mort.
“Una mort petita” és el llibre que ha escrit la Gemma Balagué Escoda sobre el seu procés de dol perinatal. Sobre el Bru i sobre ella i l’Iu, el seu company, i tot això que no sabem com encarar. Diu que el dol és com una feina: demana temps i esforç. I ella té ben present la frase de Shakespeare: ‘El dolor que no parla gemega al cor fins que el trenca’. I el cor de la Gemma batega amb una força inesperada i escriu un llibre per ajudar tothom qui es trobi en una situació com la seva, per fer obrir els ulls a qui no sabem com aproximar-nos a una mort així, petita. Perquè ella va estar covant un bressol d’amor i ara no l’ha pas perdut aquest amor i l’escampa. I ho fa cantant unes cançons boniques.
Al llibre li ha posat aquest títol, “Una mort petita”, que surt del poema de l’Estellés…
Jo tinc una Mort petita
Vicent Andrés Estellés (Cançó de bressol)
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
I n’ha il·lustrat la portada amb una creació artística seva que mostra una vagina, sang i branques d’olivera (la que il·lustra també aquest escrit). Hi explica la seva experiència, hi aporta reflexions, informacions, dades i recursos. Ahir en portava una pila dins d’un cistell per a presentar-lo en societat.
Ahir la Gemma em va fer sortir de la zona de confort. Em va incomodar, sense voler-ho. Ens preparem per tenir totes les competències tecnològiques del món, però no ens preparem per acceptar la mort i mirar-li la cara. Ens deshumanitzem? És massa fort dir-ho així? Ens desnaturalitzem? Perdem el sentit de la vida en la mesura que perdem el sentit de la mort. Perquè l’una sense l’altra no són res. La Gemma té una mort petita i un cor gegant. Gràcies per deixar-nos-el comprendre.
(afegeixo aquí la targeta que la Gemma reparteix per a qui vulgui accedir al llibre, en pdf, i als recursos que ella ha recollit. Però si teniu ocasió de comprar el llibre imprès, sapigueu que la meitat del preu va destinada a una associació d’acompanyament del dol perinatal.)
