Un capfico perfecte amb un traficant d’idees i un geni català universal

Crònica de la conversa entre Miquel Barceló i Vicenç Altaió per a la presentació del documental que acompanya l’exposició de l’artista a La Pedrera

Són dos quarts de vuit del vespre a l’Auditori de La Pedrera de l’endemà de Sant Jordi. Les butaques es van omplint amb la pertinent combinació d’ulleres de pasta extravagants i d’ulleres que semblen de filferro a punt de trencar-se sempre. És que es tracta d’un acte amb grans dosis d’art i ja se sap. Quan passen vuit minuts de l’hora, entren a la sala l’artista Miquel Barceló i el traficant d’idees Vicenç Altaió acompanyats de responsables de la Fundació Catalunya La Pedrera. Es fa l’estrena del documental que acompanya l’exposició que es pot veure aquests dies a l’emblemàtic edifici del passeig de Gràcia de Barcelona acompanyada d’una conversa entre aquests dos homes savis.

El documental és una petita joia dirigida per Josep M. Civit que ens permet entrar al taller de Barceló de Vilafranca de Bonany, a Mallorca, i assistir a un passeig d’ell mateix amb la poetessa Dolors Miquel comentant les peces de ceràmica que hi ha exposades aquests dies. Un detall molt ben trobat de l’audiovisual és la decisió d’acompanyar-lo amb música feta exclusivament amb instruments de fang. La combinació d’aquests sons i dels cops que fa Barceló damunt l’argila són un regal per a les orelles. Es pot veure mentre duri l’exposició (i al final d’aquest article hi enganxaré la versió breu que han penjat a les xarxes).

En acabat el documental i l’aplaudiment corresponent, Barceló i Altaió pugen a l’escenari i comencen a conversar. De la primera a l’última paraula, són capaços d’encaterinar els assistents. Si més no, a mi, segur. Perquè la creació artística és, per Barceló, com saltar d’un penya-segat, caure malament, de gairell, preveure una patacada, per acabar en un ‘capfico’ perfecte. Per ell és ‘el risc de no saber què serà’. En parlen més del procés creatiu. I de la inspiració i de les influències. De la solitud necessària. Altaió el defineix com una persona amb molts amics i ben acompanyat, però a la vegada tan sola. I més endavant de la conversa, que tornen a repescar la idea, recorda la frase de Baudelaire que ve a dir que quan hom està sol pot estar ben ple de gent, però que, quan està envoltat de gent, pot estar molt sol. I és que Barceló ha explicat com organitza el seu taller per tenir hores de solitud davant les seves peces d’argila i que escolta audiollibres de llibres que ja ha llegit diverses vegades amb auriculars a una velocitat una mica alta per no distreure’s amb altres sorolls.

També converses sobre l’efímer i el durador. ‘Que duri un minut o mil anys és gairebé el mateix’, diu Barceló sobre les seves obres. Els primers anys, recorden, feia servir materials que es podrien exposats als menjadors dels col·leccionistes. ‘Sovint encara faig coses efímeres’, afegeix. I explica com determinats materials fan evolucionar de manera més o menys previsible les seves obres. De fet, l’argila també canvia amb el pas del temps i agafa una propietat que troba interessant.

Parlen d’ell i la seva obra, expliquen anècdotes precioses, no s’està de provocar i dir el què pensa, Barceló, que és un home lliure com pocs. Que van dir que la pintura havia mort, però que és com els vampirs que encara mossega la gent. O que l’art del segle XX és com runes d’una catàstrofe. Que no hi ha cap diferència entre pintura i ceràmica, que això és cosa de les cases d’assegurances. I que fa postmodernisme i que li agrada molt que sigui així.

Qui ha seguit la trajectòria de Barceló sap fins a quin punt utilitza el seu cos en la creació. I Altaió arriba a dir que en Miquel és una peça de ceràmica. Recorden com va crear l’obra ‘Pasodoble’ amb el seu amic Josef Nadj o la impressionant Capella de la Catedral de Palma. I com va començar la seva exploració amb l’argila, a Mali, amb el poble Dogon, on van ser les dones que li van ensenyar a preparar-la, a afaiçonar-la i a coure-la. Barceló observa que eren les dones que tenien cura dels recipients, mentre que els homes s’ocupaven de fabricar eines i armes amb ferro. Però que això era amb els Dogon perquè hi havia altres llocs on la cosa era diferent.

També parlen de la influència de la lectura com a font d’inspiració. Barceló llegeix moltíssim. I escriu. Però ‘com més llegesc més m’adono que no hauria d’escriure’, diu. Que només escriu quan no té més remei. Quan no es pot expressar d’una altra manera. I gràcies a això tenim els magnífics ‘quaderns’ publicats. Però deixa ben clar que mai no ha escrit res amb la idea de publicar-ho. Bé, nosaltres aprofitarem que escriu i que publica per llegir i conèixer més el món conceptual i el pensament d’aquest geni català universal.

Amb Altaió, parlen de la influència de Ramon Llull i la manera que té de destil·lar, d’abreviar, de condensar i identificar l’essencial. Diria que és una capacitat que comparteixen Llull i Barceló.

I per acabar, el mètode Barceló per foragitar preocupacions excessives. Observar un animal una estona. ‘Quan tinc dubtes, miro animals’, diu. ‘Si passes una hora amb una vaca, t’adones que ho fa tot bé’, conclou.

(Heus ací la peça audiovisual en versió escurçada del documental)