L’avi que ha construït una petita pàtria d’indrets i lligams és mort i a fora plou

A fora plou i, dins meu, també. És l’avi, que s’ha mort. Les seves mans robustes i aspres de tant treballar. La seva mirada suau i severa alhora. A fora plou i avui l’enterrarem.

L’avi, fill del seu temps i de moltes circumstàncies, va estovar-se amb el pas del temps. Des del rigor de la guerra i la seva implicació, al costat del seu pare, per protegir el retaule i el patrimoni de les Esglésies de Sant Pere, quan era ben menut; creixent en una postguerra dura per una família catalanista significada; treballant de ben jove al tèxtil, assumint responsabilitats per raó de la seva disciplina i compromís; educant cinc fills amb uns criteris i uns valors forjats a contravent, sempre al costat de l’àvia, una mare que la literatura ens dibuixaria com una ‘mamma’ italiana, però que és una mare, àvia i besàvia ben catalana; veient com els seus fills feien família i l’arribada dels néts; els pitjors cops com la mort de la seva filla Cecília, massa jove; la jubilació difícil per algú que volia treballar sempre i que sempre anava enfeinat; la pèrdua progressiva i natural de la flexibilitat i la força que li havien permès fer-s’ho tot ell sempre a casa, a Vacarisses o al Montseny; l’acolliment dels besnéts als braços, encara aspres però ja més bressoladors, els somriures que dibuixava davant la mirada d’aquests infants que, per dins i sempre discret, li devien fer pensar amb orgull i satisfacció tots aquests anys viscuts, molts, perquè tot havia valgut la pena.

I és això exactament, que tot ha valgut la pena perquè ara aquests néts i besnéts ens trobem per la mort de l’avi, a la vetlla, al costat de l’àvia i dels nostres pares, i sabem com l’hem estimat i que la seva manera d’estimar-nos ha estat crear aquesta petita pàtria feta d’indrets i llars que ha alçat amb les seves mans, de lligams que són bonics i de records que no s’esborren. Com un bany a la bassa d’aigua gelada del mas del Montseny, els berenars al porxo de la casa de Vacarisses amb el cingle i el campanar o l’esmorzar del matí de Reis amb els entrepans de pernil salat i la xocolata desfeta a la casa de Terrassa. Que l’avi no fos el centre d’atenció, ni prengués la paraula més d’allò que era necessari, o que no fos el més bromista, no volia dir que ell no era, amb l’àvia, el pilar de tot allò. Al contrari, la discreció, entremig de dos Salvadors (pare i fill) amb reconeixement públic i presència a la vida social de la ciutat i del país, va ser la seva bandera, la seva marca d’identitat. També ha estat lliure, diligent i molt tossut. I treballador. Fer feina i no donar mai un minut per innecessari si podia dedicar-lo a arreglar qualsevol cosa. Un enginyer, també, per a les coses i la vida de cada dia.

A fora plou i a dins, també. L’avi Francesc és mort. L’estimem.