Entre les grans decisions i unes jornades de reflexió a la Catalunya Gaudí

Els resultats electorals del 12 de maig no han deixat satisfet del tot a ningú. Fins i tot l’alegria dels socialistes quedava escapçada per la mirada de preocupació del seu candidat, Salvador Illa. I és que en surt un parlament que sembla dissenyat per Gaudí, en un trencadís de tots colors. No hi ha pactes fàcils ni coherents amb les trajectòries, campanyes, interessos i missatges d’uns i altres.

La gran decisió del PSC
Hi ha un bloc espanyolista que no pot governar junt. PSC, PP i Vox sumen majoria (i aquesta és la gran notícia de les eleccions), però són partits d’obediència i lògica espanyola i un pacte a Catalunya seria contradictori amb els seus interessos a Espanya, que demanen acusar-se de traïció i de tot l’imaginable. L’únic que podria passar, si Illa hi està disposat, és que el deixin governar en solitari ‘per salvaguardar la unitat d’Espanya i frenar definitivament els separatistes’. Illa arrossegaria per sempre més la llosa d’haver esdevingut president de Catalunya amb vots feixistes. Ho veig complicat. La gran decisió del PSC és aquesta.

La gran decisió d’Esquerra
Hi ha un altre pacte que també suma. El tripartit PSC, Esquerra i Comuns-Sumar. Suposem que és el que voldrien Illa i Albiach amb més intensitat. I aquests dies faran pressió perquè Esquerra hi sigui i canviï el discurs de la nit electoral segons el qual passarien a l’oposició. Però el record del 2010 és ben viu a la retina de la direcció d’Esquerra (que, de fet, va prendre el control del partit arran d’aquella desfeta). Fer ara un tripartit amb president del 155 després dels anys de procés d’independència i del 2017, amb presons i exilis, seria encara més arriscat que quan es va fer aquell 2003 amb la justificació dels 23 anys de Convergència. La gran decisió d’Esquerra és aquesta.

La gran decisió de Junts
També hi ha una suma que supera la barrera de la majoria: PSC i Junts. Amb el pretext de l’estabilitat de país es podria produir, però no juga gens a favor del partit de Puigdemont, perquè implicaria abandonar definitivament la idea de la confrontació i el xoc amb l’estat espanyol com a motor polític. Sacrificar Puigdemont a favor de Rull per fer equip amb Illa seria absolutament contradictori amb allò que s’ha dit en campanya i des de fa anys. Pels socialistes, en canvi, seria la victòria definitiva perquè hauria matat dos pardals d’un tret. L’altra opció seria la repetició electoral. Però, a qui passaria més factura aquesta opció? És cert que Puigdemont podria anar pels pobles i ciutats. Però això faria realment la diferència? La gran decisió de Junts és aquesta.

La gran decisió col·lectiva
Una opció que no suma i que exigiria la concurrència del partit guanyador seria el pacte Junts+Esquerra per governar, amb el suport del PSC per a la investidura. Evidentment, seria a canvi del suport estable al govern de Pedro Sánchez amb els diputats de Junts i Esquerra a Madrid. Els dubtes aquí són si Sánchez pot sacrificar Illa d’aquesta manera (tot i que ha demostrat que no té manies per fer allò que el faci resistir a ell) i quines contraprestacions hauria de donar un govern liderat per Puigdemont més enllà d’aquesta estabilitat parlamentària. És a dir, quines renúncies independentistes podrien entrar en un pacte d’aquesta naturalesa.

Tot aquest panorama de pactes difícils i mai positius del tot per ningú es resoldrà com s’hagi de resoldre. La repetició electoral no és descartable i això encara farà més difícil qualsevol pacte perquè ningú voldrà sortir desenfocat en una fotografia no definitiva. És possible que ningú no arrisqui a sortir de les seves posicions de partida per mantenir intactes les opcions en aquesta potencial repetició. Però tot aquest enrenou no és el més preocupant, encara que pugui ser força revelador.

De la repressió a l’autodestrucció
Si bé la jornada de reflexió la vigília del dia de les eleccions és una cosa estranya en un món de xarxes, mitjans a tota hora i poc temps de silenci, allò que s’imposa és una temporada (sense pressa) de reflexió que comença avui. Després de dotze anys de procés d’independència, després del moment àlgid de l’octubre del 17, després de l’acumulació de forces continuada i la mobilització històrica, s’ha malmès de manera contundent un patrimoni que pocs moviments polítics del món haurien somiat mai. Fa temps que insisteixo en les converses que he tingut aquí i allà, amb uns i altres, que l’autodestrucció és més poderosa que la repressió. Sovint n’és una conseqüència. Però cal evitar-la de totes totes.

Equips de gent preparada
Ara podria tenir la temptació de fer la llista de motius que, segons la meva experiència, han portat a perdre la majoria a l’independentisme. Però sincerament crec que la reflexió que s’ha d’imposar a partir d’ara és una reflexió en positiu, cercant els elements que poden tornar a activar un procés d’independència que és més necessari que mai per al futur de Catalunya i dels catalans. No sé si els partits estaran en condicions de fer-ho sincerament i sense els retrovisors posats a tota hora. Crec que és una reflexió que s’ha de produir des de mirades independents i lliures d’interessos. I segurament és una reflexió intensa que s’ha de fer lluny dels focus. Almenys d’entrada. Espero que surtin grups de gent preparada i intel·ligent per a fer la reflexió, analitzar què ha passat i pensar les noves estratègies de país. El parlament Gaudí resoldrà com pugui el seu panorama i ja ho anirem sabent mica en mica. Però el gran atzucac que demana atenció és de fons i de país. I cal treballar-hi serenament.