La normalitat de ‘La puta i la santa’ de Gemma Pasqual
“Em faltava l’aire. Sense treure’m la samarreta, amb molta destresa, vaig alliberar les grosses mamelles dels sostenidors i em vaig descalçar. Des de la finestra de la cuina oberta de bat a bat mirava fixament el celobert pensant com seria deixar-me caure, per uns instants volar; un cop sec i no sentir res. Descansar.”
Gemma Pasqual activa el lector amb aquestes primeres línies en la seva novel·la acabada de sortir del forn de Comanegra. Comença amb la mateixa contundència amb què posa nom a l’obra: ‘La puta i la santa’.
I com no podria ser diferent en ella, quan ahir vaig arribar a la Lleialtat Santsenca on s’havia de fer la presentació del llibre, la Gemma no havia deixat seure els assistents a les cadires disposades amb massa timidesa a la sala. Ens anunciava que ens n’anàvem a fer una ronda pels carrers del voltant per visitar els llocs que trobaríem a la novel·la. Les cases dels rics, les cases dels pobres, la plaça de l’església… Aturant-nos a cada indret, l’autora ens anava inserint misteriosament una llavoreta, un desig creixent de començar a llegir les trifulgues d’una Maria actual i d’una Maria que va viure fa cent anys.
L’hem de llegir. Ho farem tot seguit. Però a hores d’ara ja sabem que és un llibre excepcional. On tot està mesurat, però tot hi és natural. “Vull que agafeu la novel·la, seieu al sofà, llegiu i gaudiu! És una novel·la! L’he fet per això.” Sabem que hi trobarem lluites, patiments, violència, duresa, però també amor, esperança, generositat i humor. I és per això que la Gemma ens demana que ens deixem endur per la història (les històries, hauríem de dir) i que no hi anem a buscar fets polítics i socials —que hi són—, ni denúncies —que hi són—, ni debats actuals —que també hi són—, sinó que llegim i llegim i, al final, en acabar, tanquem el llibre i sentim allò que ens surti.
Deia que és un llibre excepcional. I ho dic per moltes raons que ja aniran descobrint els lectors, però penso especialment en la construcció narrativa de les trames, en els perfils dels personatges, la capacitat de context històric, el domini de la llengua, que vol dir els registres, les variants, les evolucions dels parlants… Però sobretot, per damunt de tot, rotundament, penso que és una novel·la normal.
Normal? Sí, normal. Que no vol dir majoritari, ni quotidià, ni habitual, ni corrent o comú, ni, per desgràcia, freqüent. Vull dir d’una normalitat que situa els fets i els personatges al país que som i que hem estat. És a dir, no alterat ni artificial. Jo ho veig així. Una filla d’Almoines arriba a Sants. Normalitat. Una dona nascuda durant la Setmana Tràgica. Les referències! Ai, les referències!
La presentació del llibre, després de la ronda santsenca, va seguir ahir un format més comú. Intervencions de l’editor, d’una persona del lloc i de l’autora. I això sí, una quantitat d’assistents que ja voldrien molts autors, editors, organitzadors de presentacions i moltes llibreries, i que va obligar a desplegar cadires i més cadires. La Gemma Pasqual té requesta. I és lògic. Heu llegit alguns (no dic pas tots) dels llibres que ha anat publicant fins ara?
Amb ‘La puta i la santa’, només cal desplegar les primeres pàgines i entendre per què Gemma Pasqual és sinònim d’èxit i de compromís.