La intempèrie criminal dels malvats
El temporal és molt fort. La ventada no deixa res dempeus. L’aigua no té aturador. Tot de factors climàtics, meteorològics, geogràfics… tots han contribuït a una tempesta insòlita. Però no és només això.
Ja sabem que la inestabilitat del temps ens porta a fenòmens imprevistos. O, més ben dit, poc habituals per a nosaltres, en aquest racó de paradís mediterrani. Ja ho sabem. I precisament perquè ja ho sabem, la cosa té menys perdó.
La força de la natura, sí. El respecte que hem de tenir pel temps, per l’oratge, és ben sabut. O hauria de ser-ho. Quan vas a la muntanya, quan t’endinses a la mar… Però temptar sistemàticament la natura té resultats catastròfics. Ens creiem Déus. Pensem que l’home domina la Terra i que pot fer el què vulgui. I la natura ens respon una vegada i una altra. Però ens fem els sords. No ho volem sentir per no espatllar el conte.
I el conte, al País Valencià, però a tots els Països Catalans, és el d’un urbanisme depredador, destraler, especulatiu, àvid de diners fàcils, indiscriminat, afamat de ciment i superàvit. D’un menyspreu per la terra, pel camp, per la tradició, pels llauradors, per les formes de vida que acumulen una saviesa profunda pouada en el sediment del temps, dels segles. I la natura ens respon, però ho paguem tots, sense discriminació. Bé, tots no. Ho paguen sempre els mateixos, els que són despullats en aquesta vida per la desigualtat i la vergonya.
Moltes veus s’han alçat en els anys que fa que tinc consciència. Moltes veus que han estat silenciades. ‘Que no ens espatllin el conte. Que no ens espatllin la festa. Que encara no ho hem destrossat tot. Encara no.’ Veus desposseïdes sistemàticament de l’espai comú, dels canals controlats i servils, de la trituradora de voluntats, de la maquinària assedegada de més i més i més i més i més diners.
Aquests dies, mentre espero la resposta que no arriba d’un amic o mentre escolto el relat esgarrifós d’un conegut, penso en les veus del moviment Per l’Horta, per exemple. De la defensa del Cabanyal. De lluites per salvar allò que queda o quedava d’una vida digna, aixopluc, a l’ombra austera però segura de la memòria feta cultura i teixit, protegida de la intempèrie criminal dels malvats.
Perquè sí: hi ha malvats. Hi ha persones amb nom i cognoms que han tret rèdit d’expulsar la gent de les seves cases i les seves vides, per empetitir-les i guanyar, ells, un benefici. Persones que han fet un negoci de la destrucció d’espais naturals, d’espais protegits o no, però que guardaven l’equilibri necessari. Persones que han sembrat ciment allà on es sembraven llavors un any rere l’altre des de feia segles. Persones que cullen dividends de la destrucció allà on es collien taronges. Persones amb nom i cognoms.
Aquests dies al País Valencià s’han reunit la força de la natura, la inutilitat posada al servei del poder d’un govern nefast i l’acumulació d’anys de depredació urbanística i desertització agrària i moral. Hi ha un factor que no depèn directament de nosaltres. Els altres dos, sí.
Us convido a trobar un moment per veure el documental d’Alba Pascual Benloch ‘Llavors. Van voler soterrar-nos però no sabien que érem llavors‘, a anar al teatre (quan estigui programada) a veure l’obra ‘Només les flors‘ de la companyia De_paper, sobre les dificultats en el camp de la Ribera del Xúquer, i a escoltar Vicent Martí, un agricultor de veu clara, en una intervenció de final de setembre de 2015 davant la flor i nata (més nata que flor) del poder a València: