Jo també he estat un impostor, com Enric Marco
Avui surt un reportatge al Diari Terrassa sobre les experiències viscudes amb Enric Marco fa més de 20 anys a la ciutat. Concretament, s’hi destaca una xerrada que va fer al casal independentista Can Pingàs el 15 de desembre de 2001. Enric Marco anava a tot arreu on se’l demanava per explicar els horrors viscuts als camps de treball i de concentració nazis. Ho feia en un relat en primera persona que impressionava molt i que feia saltar llàgrimes i que posava els pèls de punta. Havia arribat a ser el president de l’Amical de Mauthausen, havia rebut condecoracions i participat en homenatges, entrevistes, reportatges i commemoracions oficials aquí i allà.
Al cap dels anys es va descobrir que el seu relat personal era fals i que allò que explicava a les xerrades era diferent de la seva veritat. Va causar un escàndol. Havia jugat amb les persones, amb la memòria, amb l’honor de les víctimes de l’horror? Havia aprofitat una mentida per fer una divulgació d’uns fets que sí que havien passat encara que ell hi havia jugat un paper diferent? Despertava consciències i això era més important que la veritat? El debat estava servit i encara avui, dos anys després de la seva mort i amb una pel·lícula que explica el cas, és ben viu.
La meva impostura
De l’acte a Can Pingàs, un casal que vam crear i omplir de vivències i projectes amb uns quants amics, ja en fa 23 anys. Els meus records d’aquells anys sovint són confusos. Fèiem molta activitat, molta mobilització, molts actes, moltes commemoracions, era un bon tragí. El cas és que quan es va destapar l’engany de Marco, el 2005, la sorpresa va ser majúscula. I amb el pas del temps, al meu estimat amic Joan, historiador i persona d’un rigor que no reconec a ningú més, li feia una broma que partia d’una falsedat construïda en el meu record d’aquell acte al casal.
Al Joan li deia, fent broma, que tenia una taca a l’expedient d’historiador per haver presentat l’Enric Marco en una xerrada i no haver detectat la mentida. I aquesta broma l’he repetida en unes quantes ocasions, amb més o menys gent de testimoni, al llarg dels anys. Fins que ahir es va destapar la meva impostura. Jo no havia vist cap imatge de la xerrada mai. Tenia el record que m’havia quedat de la vivència personal. I estava convençut i, fins i tot, en tenia una imatge al cap (evidentment construïda per la meva imaginació involuntària) que el Joan era al costat d’Enric Marco aquell vespre fred de desembre, a prop d’una estufa de butà que teníem i que ens permetia de passar unes bones jornades de formació i creixement personal.
La meva impostura, molt menys transcendent que la de Marco, evidentment, ha durat 23 anys i l’hauria mantinguda molts anys més si no hagués vist les imatges que ahir vaig veure quan, després d’una trucada amb el periodista del diari, es va publicar el reportatge. Fins i tot al periodista li vaig dir: ‘Vols dir que no és el Joan qui fa la presentació? No és el Joan qui surt a la fotografia que teniu?’ La meva impostura, involuntària però sostinguda amb convenciment per mi durant anys, es va desfer i he estat descobert. Encara no n’he parlat amb el Joan. Ja ho farem, amic. Disculpa’m. Era broma, tot és broma.