La consigna que em va transmetre la mare abans de morir

Heus ací el text que vaig llegir a la cerimònia de comiat de la Maria Cardellach Molgosa a l’Església de Sant Pere de Terrassa el 28 d’agost de 2025

La mare, l’àvia, l’esposa, la germana… la Maria algun dia va decidir que faria una família, després d’anys d’experimentació i d’experiència en una família de set germans i molta colla, sota la batuta de l’avi Joan i l’àvia Paulina. Necessitava un còmplice per fer-ho. Havia de ser algú molt concret, que reunís unes característiques determinades. El va trobar. Era una persona inquieta, plena de curiositat, generosa, implicada i molt intel·ligent. Ella, organitzada i ben dotada d’intuïció i capacitat deductiva, sabia que hi faria bon tàndem.

Envoltats d’amics i família van començar la seva obra. Primer amb l’Esteve, després amb mi i, en acabat amb el Quim. Ens van donar una llar magnífica, plena de serenor i amor, plena de curiositat i reflexió. Una infantesa amb diversió, amb joc, amb coneixement, amb lectura, estudi i treball. Ens van educar amb molta consciència i uns criteris que van tenir força clars de bon principi. Només cal veure’n els resultats, oi?

La mare ha estat per nosaltres una llar, un espai segur on sempre hem trobat l’orientació i la serenor, el suport i l’acompanyament. La mare ha estat el nostre aixopluc. Sempre amb el pare al costat, han estat i són la clau que obre tots els panys. Ja us podeu imaginar que ara, amb el pas del temps, hem après, de mica en mica, a fer servir la clau, però ens faltarà la mirada de qui sempre sabia trobar l’arrel del problema, la font de l’alegria, el camí d’una felicitat autèntica, que és la que et dóna l’amor constant i una dosi generosa d’humilitat.

Per sort, hi som i hi serem tots nosaltres, junts, com ella ens volia sempre. I per això ens convocava els caps de setmana a reunir-nos al voltant de la taula de casa, amb uns àpats antològics, que cuinava com els àngels!, plens d’humor, música i debat. Però amb els caps de setmana no n’hi havia prou. Entre setmana, els dinars eren amb els néts, el Pau, l’Abril, la Mireia, el Jaume, l’Aniol i la Núria, que desfilaven per casa seva entre classes del matí i de la tarda, i on sembla ser, pel què ens ha arribat als pares de les criatures, que es produïen moments màgics, extraordinaris i irrepetibles. Aquells moments que només es produeixen per la química preciosa que tenen els avis amb els néts. Som plens de tot això, de totes aquestes rialles i moments. Vivim i viurem plens de records bonics de la mare, de la Maria Cardellach Molgosa.

Fins als últims moments va voler-nos junts. A principi d’agost vam ser en una masia, prop de la fortalesa inexpugnada de Cardona (no us estranyi que portar-nos a prop d’una fortalesa inexpugnada no fos un missatge amagat que ella ens donava). Hi vam passar uns dies de vacances tots plegats. No sabeu pas com les organitzava, aquestes vacances cada any: farcides d’activitats, visites, àpats i diversions de tota mena. Curulles de moments d’estar plegats per gaudir-nos encara més intensament que la resta de l’any.

L’humor i la serenor l’han acompanyada fins al darrer moment. La tarda abans de morir, amb una fina obertura d’ulls, un fil de veu tremolós, entre un esforç i un altre per omplir el pulmó resistent, li va dir a un dels seus néts, a qui intuïa la veu: ‘Aniol, vés i digues-li a l’avi que no sigui tan raca i us doni gelat.’ Ja us podeu imaginar que l’avi no és raca i és el primer a oferir gelat o qualsevol cosa als néts quan arriben a casa. Però la ironia que la caracteritzava es va tornar a fer present, unes quantes vegades, poques hores abans de la mort.

Podria explicar moltes altres anècdotes d’aquests dies quan, davant del silenci, la preocupació i les nostres cares llargues, encara tenia la capacitat de fer-nos riure a tots. I l’humor ha anat sempre combinat de la seva mentalitat organitzadora i del seu talent planificador.

Tornant d’una de les visites a urgències fa poques nits després d’un ensurt ben gros, va voler seure a taula a esmorzar i, abans de fer cap glop ni cap queixalada, va enfilar una bona bateria de coses que calia fer aquell matí a casa: regar unes plantes que ho devien necessitar, ordenar la roba que calia rentar, treure no sé què de la nevera pensant en un dinar que no seria per ella, anar a comprar alguna cosa que faltava per si venia la colla, i unes quantes coses més que jo, astorat com estava, ara ja ni tan sols puc recordar. El seu cap va barrinar pensant en tot i tothom, com havia fet sempre, fins a l’últim moment.

La mare, la Maria, ha estat sempre la persona més serena de la família. No l’ha perduda ni un moment, la serenor. Una serenor plena de tendresa, de sensibilitat, d’amor, d’amistat. Fins al punt que, enmig de les situacions més complicades, aquests dies, quan ens veia atribolats al seu voltant, deia: ‘No sé què puc fer per ajudar.’

Mireu… amics, germans, fills i nebots, àvia, pare: un dia d’aquests parlava amb ella, sabíem que arribava el moment, i em va deixar un missatge molt clar que ens hem de prendre com a lliçó. Va dir: ‘No us espanteu ni us avorriu. No us espanteu ni us avorriu.’ Va repetir. Coneixent la mare, aquest crit a la valentia, que la caracteritzava, i aquesta invitació a continuar endavant, a explorar, a tenir curiositat per tot, a moure’ns i a viure, em sembla que és una bona lliçó, un bon llegat, per tenir sempre present. Ella ni es va espantar ni es va avorrir.

Gràcies, mare.