Terreny d'assaig

El Punt Avui em va demanar una breu valoració el dia que el parlament va aprovar la Declaració de Sobirania. Aquí la teniu. Avui pren més valor!

El Parlament ha proclamat la sobirania del poble de Catalunya i ho ha fet amb els vots favorables de dos terços del diputats (85 de 128). Aquesta declaració formal dóna cobertura jurídica en l’ordenament internacional a la declaració d’independència, que vindrà més endavant. A partir d’ara, la Constitució Espanyola no té cap validesa sobre les decisions que prengui el Parlament. Caldrà molta intel·ligència, serenitat i valentia de governants i ciutadans per fer valer aquest gest històric.

El procés d’independència va començar amb l’enterrament de l’estatut el juliol del 2010. Fins llavors, un gruix prou notable de la població i dels polítics encara es pensava que hi havia opció de pacte i encaix amb Espanya. Van passar dos anys de mobilitzacions, consultes populars i certificació del fracàs autonòmic i fins el setembre de l’any passat no es va oficialitzar el plet català.

(Continuar llegint…)

(1) Hi ha molta gent q s’ha acostumat a protestar per sistema contra tot el q faci olor d’oficialitat. I sempre cerquen els aspectes negatius

— Pere Cardús (@perecardus) 2 de maig de 2013

(2) per poder criticar. Per a construir l’estat propi, necessitarem grans dosis de confiança i lleialtat. Si no, tornarem a perdre. I això

— Pere Cardús (@perecardus) 2 de maig de 2013

(3) em fa dubtar de si aquesta gent realment vol un estat propi, o si el que volen és el seu estat propi, o només volen continuar protestant.

— Pere Cardús (@perecardus) 2 de maig de 2013

Quan les coses han anat bé, no ens ha calgut entendre-les i ens hem dedicat a gaudir-ne i prou. Tan sols alguns estudiosos i exploradors del coneixement s’esforçaven a entendre el ‘bon funcionament’ de l’economia i les societats, mentre els ciutadans de batalla diària fèiem la nostra vida sense preocupacions, o amb unes de diferents. La forta crisi econòmica i financera va estroncar de cop i volta aquest desinterès tranquil i ens va forçar a cercar explicacions de tot plegat.

(Continuar llegint…)

Ahir al matí, un vellet caminava entremig de parades de llibres i roses pel centre de Terrassa. D’avis, n’hi havia molts. Feia sol i havien sortit a bellugar una mica el cos i a notar a la pell l’agradable escalfor de la diada de Sant Jordi. Ja ho han fet tot, en aquesta vida, i n’han vistes de tots colors. I ara la tornen a passar magra. Quan una societat és injusta amb els seus avis vol dir que és a punt de perdre tota la dignitat col·lectiva. I d’alguna manera això ja ha passat.

(Continuar llegint…)

‘Primer descobreix què vols ser; després fes allò que hagis de fer’, deia el filòsof grec Epictet. I això fem. Hem decidit que volem ser un estat i ara l’anem construint. Res a dir. Acomplim el consell d’Epictet sense manies. Però, a banda aquesta recomanació, el filòsof grec ens en va deixar unes quantes més per a una vida de felicitat i èxit que penso que els independentistes també ens les podem aplicar. A mitjan anys noranta, es va editar en anglès un recull de reflexions d’Epictet titulat ‘Un manual per a viure’ (en català fou titulat ‘Un manual de vida’). Si us sembla bé, en podem repassar unes quantes:

(Continuar llegint…)

Ens trobem davant el pas més important que farem mai com a poble i hem d’estar preparats per a fer-lo. ‘Ja fa temps que n’estem’, em pot dir algú. ‘Per una cosa així no se n’està mai, de preparat’, respondrà un altre. I, certament, fa molt de temps que uns quants col·lectius de catalans empenyen amb força perquè arribi aquest moment. Però la majoria social, imprescindible per a proclamar la independència, no és suficient per a construir l’estat. Hi ha molts passos en la construcció d’un estat que van més enllà de l’assoliment d’una majoria social. Ara, què vol dir ‘construir l’estat’? Parlem-ne.

(Continuar llegint…)