Manual contra la guerra bruta

Els aparells de l’estat espanyol treballen de valent per fer descarrilar el procés independentista català. Fiquem-nos-ho al cap. Siguem conscients que no volem fer una reforma que alteri lleugerament el funcionament d’Espanya. Volem separar el 20% del PIB i el 16% de la població, i deixar d’aportar el 22% de la recaptació impositiva. A banda l’interès sentimental i la resistència patriòtica que puguin presentar alguns espanyols, s’hi juguen una cosa molt més tangible i pràctica: la viabilitat econòmica de l’Espanya actual i el manteniment d’un cert estatus internacional. Cal, doncs, estar preparats per a defensar-nos de les urpes de l’estat, que com més avancem actuaran amb més ferocitat.

(Continuar llegint)

Per fer una truita s’han de trencar els ous

Disculpin, excel·lentíssims magistrats del Tribunal Constitucional espanyol, però han de saber que ens importa un pèsol el seu veredicte sobre la declaració de sobirania. Bé, ens importa ben poc qualsevol cosa que facin. Catalunya és sobirana i vostès ja poden dir missa. Que volen declarar nul un punt del document? I què? En el moment que ens vam declarar sobirans vam acceptar implícitament que aquest tribunal deixava d’importar-nos. O som sobirans –com va aprovar el parlament– o no ho som! I si es va aprovar la declaració de sobirania, ara cal actuar en conseqüència i no reconèixer el Tribunal Constitucional espanyol.

(Continuar llegint)

‘O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble’ [vídeo]

Discurs de Joan Fuster en l’Aplec commemoratiu del 50 aniversari de la signatura de les Normes de Castelló del 1932, adaptació de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans per al País Valencià. L’aplec de Castelló, convocat per Acció Cultural del País Valencià, es va celebrar a la plaça de bous de Castelló el diumenge 25 d’abril del 1982, data de l’aniversari de la històrica batalla d’Almansa del 1707.

Contra la unitat

La complicitat és una idea immensament més valuosa que no pas la unitat. La complicitat parteix de la diferència. La unitat tendeix a esborrar la diferència. La complicitat accepta la complexitat. La unitat tendeix a simplificar. Ho hem dit moltes vegades en aquestes pàgines: aprendre a conviure en la complexitat és la clau de l’èxit. Aquestes quatre idees es poden aplicar a gairebé tot, però ara penso en la situació política catalana i el gran objectiu que ens proposem d’aconseguir com a poble.

(Continuar llegint)

Unes ‘paraules preliminars’ molt ben dites

Fa uns quants dies, l’amic i mestre Jordi Badia em va fer notar el valor i l’excel.lència d’aquestes paraules d’Antoni Rovira i Virgili al principi del seu llibre ‘Els darrers dies de la Catalunya republicana’ (Acontravent, 2014).

Rovira-i-Virgili-Coberta06bL’orgull d’ésser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català. Tot escrivint el meu primer llibre d’exili veig en l’arrenglerament dels mots catalans la prova que han fracassat els folls opressors de Catalunya. No reduiran al silenci la nostra llengua nacional. No la trauran de la ploma dels escriptors, ni dels llavis del poble. Un llibre català que es publica a l’estranger mentre els llibres són perseguits i destruïts a la nostra pàtria, significa que la guerra no s’ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i la de l’esperit.

La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l’èxode; veurem el retorn. I jo, que he viscut i descrit els darrers dies de la caiguda, voldria viure i descriure els primers dies del redreçament.

Antoni Rovira i Virgili
Juliol del 1939
(«Paraules preliminars» d’Els darrers dies de la Catalunya republicana)

Tant sí com no, independència

La vigília de la declaració d’independència, encara hi haurà algun grup que publicarà un manifest i em tornarà a sorprendre. Pot ser que en aquells moments la situació sigui d’una tensió inaguantable que ara no ens podem ni imaginar. Però sí, encara hi haurà un grup que exigirà una última cabriola enmig del foc de l’adversari. De fet, n’hi haurà dos, de grups: per una banda, el de Navarro que, enmig del bombardament, continuarà exigint a Mas que dialogui amb Rajoy; i per una altra, els pro-referèndum ‘tant sí com no’ que, malgrat totes les prohibicions, amenaces i impediments logístics i tècnics, amb el seu discurs continuaran laminant la legitimitat d’una proclamació d’independència del parlament. És que si no tenim més amics és perquè no ens dóna la gana!

(Continuar llegint)

Quan les ideologies maten les idees

‘Les ideologies discuteixen per manca d’idees.’ Aquesta és una sentència brillant de moltes que va escriure Jem Cabanes a l’excepcional mail obert ‘Impressions a setanta-cinc anys d’exili‘ de la setmana passada. Va ser aquesta idea tan ben dita que em va fer recuperar una reflexió que feia temps que em ballava pel cap. En l’article ‘Contra el consens‘, de l’agost del 2013, ja ho havia apuntat d’una altra manera: ‘No m’interessa la pluralitat, sinó la complexitat –prefereixo un parlament bipartidista en què prevalguin els candidats i les idees de les persones, que no una cambra amb disciplines orgàniques de coloraines–.’ Avui, si m’ho permeteu, ho acabarem de comentar.

(Continuar llegint)

1 2 3 45  Scroll to top