Jo també faig vaga: TV3 a les Illes!!
Posted by Pere Cardús in Política on 07 juliol 2009
10 preguntes per a Ernest Maragall d'un professor de secundària
Posted by Pere Cardús in Innovació i talent, Política on 06 juliol 2009
(Jordi-Carles Burillo, professor de secundària)1. Per què, malgrat dir que és a favor de la qualitat educativa, cada cert temps i en els darrers 15 anys, vostè i els seus antecessors, han reduït el nivell dels continguts que els professors hem d’impartir a Secundària?
2. Per què, amb les antigues LOGSE i LOE, i amb la nova LEC res no canvia, els criteris d’avaluació que arriben als professors, via directors i inspectors, és que s’han d’”aprovar” alumnes que no han superat les proves acadèmiques, sense respectar l’opinió de cada professor, perquè els sistema únic de l’ESO, no permet més que un nombre limitat de repetidors? Per què la diversificació curricular del Batxillerat va en aquesta direcció?
3. Si el sistema d’obtenció de places en un centre educatiu que preveu la LEC ja no serà únic, públic i transparent, sinó igual que a la la privada, a lliure decisió del director, com es garantirà que el professor té llibertat de càtedra per qualificar amb criteri acadèmic els alumnes i no segons els desigs de la direcció d’obtenir el màxim d’aprovats possibles per a major glòria de l’estadística?
4. Per què, amb la LEC, una part del meu sou dependrà de la quantitat d’aprovats o suspesos (vostès en diuen perfil professional, no?)?
5. Per què la gran preocupació dels politics i dels caps pensants del Departament és identificar “èxit escolar” amb la quantitat d’aprovats, com si un IES fos una fàbrica?
6. Per què la LEC no preveu proves externes, amb repercussions acadèmiques, i uns itineraris adequats per a aquells alumnes que no les superin (FP, programes d’inserció laboral), i en canvi, perpetua el sistema ESO, que, des de la LOGSE i la LOE (vostè en diu “igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat”?), condemna els millors alumnes a uns continguts rebaixats i a compartir classe amb uns companys que no volen estudiar?
7. Per què, malgrat criticar “una pretesa moral progressista d’esquerra tradicional”, que ha guiat des de la pedagogia allò que s’havia de fer a les aules, el Departament prohibeix posar qualificacions de zero, fins i tot per aquells que no fan res o no es presenten als exàmens?
8. Per què les tutories són tan mal pagades (77 € bruts) i tenen tan poca reducció horària, i n’han eliminat les dels caps de seminaris i altres feines de coordinació? Treballar més hores pel mateix sou és qualitat?
9. Com vol el conseller Maragall que assolim “l’estandard més alt de qualitat” i “l’excel·lència”, si les directrius que arriben als IES van en la direcció contrària (currículums de nivell baix, aprovats generalitzats, empitjorament de les condicions laborals...)?
10. Per què, malgrat que en els darrers 15 anys, el professors hem seguit les directrius que ens feien arribar des del Departament d’Educació, els culpables de l’empitjorament de l’ensenyament som els docents i no els caps pensants de LOGSE i LOE, més quan la LEC afirma que aquestes lleis no s’han aplicat bé per culpa nostra? Les guerres les perden els generals, no els soldats.
Jordi-Carles Burillo
Joan Laporta, el llibre
Ahir al vespre vaig llegir d’una tirada el llibre d'Anton M. Espadaler sobre Joan Laporta. És un llibre curt i de lectura amena que aporta una bona colla d’anècdotes del president del Barça. No defensa cap tesi més que el propi personatge. És una mica massa propagandístic, però dóna algunes pistes més del què ha passat entre vestidors a la sala de comandament blaugrana.
Sempre m’ha agradat la manera d’expressar-se de l’Espadaler. És irònic i fresc. En aquest cas, omple el text d’expressions poc habituals en la literatura esportiva.
Les informacions aportades en aquest treball permeten adonar-se del joc d’interessos prou foscos que envolta el FCB. Per la informació que tinc, hi ha unes quantes experiències més que no s’expliquen i que són encara més bèsties. Suposo que els advocats i la prudència han recomanat reservar-ho per més endavant o per mai més.
En recomano la lectura perquè no demana massa temps i permet fer-se una idea de la manera de fer del què al llibre s’anomena encertadament “la pastisseria”.
USAP i catalanitat - Hervé Pi
Publicat a Criteri 15-06-2009
A Perpinyà s'hi sol veure moltes banderes catalanes, amb la victòria de la USAP el passat cap de setmana s'ha superat tots els rècords. Ja dies abans tots els cotxes anaven de sang i d’or, cada casa lluïa una bandera a una finestra o a un balcó, i molta gent jove o més veterana duia els colors distintius dels catalans. El dissabte fou dia estrany, a les 8 del vespre tothom era a davant d’un televisor amb una barreja de sentiments d’esperança i d’angoixa. La joia esclatà al cop de xiulet final, quan tots érem assegurats de la victòria. Amb uns minuts amants de rugbi o no omplien els carrers de Catalunya nord.Com analitzar les diverses manifestacions festives que han envoltat aquesta victòria? Aquesta efusió de banderes i d’eslògans (majoritàriament en francès) a favor dels catalans és només un foc d’encenalls, no té res de polític, una mena d’exultació sense fonaments seriosos o amaga sentiments reals?
(Continua llegint...)
Molt bon article: Un poble que potser no vol morir, Joan Ramon Resina
Posted by Pere Cardús in Política on 23 maig 2009
Un poble que potser no vol morir
Joan Ramon Resina (AVUI, 23-05-2009)
Florència és un bon lloc per meditar, a condició d'allunyar-se del Ponte Vecchio i els carrers que envolten la Piazza della Signoria i els Uffizi. Per deixar enrere les multituds que mengen gelats, n'hi ha prou amb arribar-se al Palazzo della Crocetta i entrar al Museu Arqueològic. Queda a pocs centenars de metres de la Galleria dell'Accademia, on els turistes s'apleguen davant el David de Miquel Àngel càmera digital en mà, però gairebé ningú es pren la molèstia de recórrer la minsa distància. I a fe que és una sort, perquè les sales de l'Arqueològic i el jardí poden visitar-se en intimitat de pensament.
COM GAIREBÉ CADA RACÓ DE Florència, aquest museu també té els seus protagonistes: la famosa quimera i el sarcòfag dit de les amazones, que data del segle IV abans de Crist. Són peces molt diferents de l'àmplia oferta d'escultura romana que es troba per gairebé tot Itàlia. El tresor de l'Arqueològic de Florència és, en canvi, la rica col·lecció d'urnes i objectes funeraris etruscs. És natural, doncs, que inspiri pensaments banals sobre el pas del temps i la caducitat de les coses humanes, però també pensaments sobre el fonament del temps i les causes humanes de la caducitat. (Continua llegint...)
